Hamlet machine

La coincidència entre les inicials de l’obra i les del autor són més causals del que semblen i, de fet, va ser el mateix Heiner Müller qui va deixar que la idea s’escampés. És cert que l’obra amaga certs successos autobiogràfics i tota ella està impregnada dels desencís polític i personal de Müller. L’autor se serveix de Hamlet, li treu la carn per despullar-lo i ho fa amb una volada poètica que crea imatges contundents, simbòliques, metafòriques. 'Hamlet Machine' és un text complex que defuig la representació. Un poema escènic que el director ha de fer seu i decidir com deixa fluir paraules que són pensaments penjats en l’aire. Res és explícit.

Müller no situa l’acció. Francesc Amaro, director d’aquesta proposta, se centra en una mirada a l’Europa capitalista a on tot és objecte de consum. Porta els seus intèrprets a un magatzem de, potser, Ikea, i les seves decisions agafen el camí del desencant apuntat, interpreta les acotacions de l’autor i n’afegeix fins i tot alguna, com els rostres del comunisme caigut. Aquest és un Hamlet Machine molt físic, ple d’energia en què la paraula arriba amb claredat, però al qual li falta la capacitat d’arrossegar l’espectador  cap al món on les paraules creen imatges reveladores. El director es cenyeix a la magnífica traducció de Maurici Ferrer i els actors (Pau  Sastre, Jordi Sanosa i Andrea Portella) responen  al repte amb entrega  i visceralitat. El conjunt resulta interessant en una aposta teatral d’alt risc. –Santi Fondevila.