Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Harold Pinter

Harold Pinter

El dramaturg anglès parla de la seva vida i de les seves passions

Harold Pinter
©Julian Anderson
Per Dave Calhoun
Advertising

Ara que torna 'L'encarregat' a la cartellera, recuperem una entrevista que Time Out London va fer a Harold Pinter el 2007, just abans de l'estrena del 'remake' de 'La huella', de la qual en va fer el guió, i un any abans de la seva mort, el 2008. Premi Nobel de literarura del 2005, Pinter ens parla de la seva infantesa, de la seva passió pel cinema, el seu activisme i, esclar, de la gran obsessió pel llenguatge i de com es diverteix escrivint.

­­­Vas créixer a Hackney als anys 30 i 40. Quina importància tenia el cinema quan eres jove?
El cinema ho era tot per mi en aquella època. Molt més que el teatre, on pràcticament no hi anava mai. L'únic que vaig arribar a veure va ser Shakespeare, perquè ens hi va portar el nostre professor d'anglès. Però el cinema m'obsessiona des de que era ben petit. Parlo dels anys 40, quan encara durava la guerra i vaig veure 'The Way Ahead' i 'The Way to the Stars', aquest tipus de coses.

Era una època dorada en quant a cinema
Hi havia bones pel·lícules, però jo em vaig enamorar del cine francès quan tenia 15 o 16 anys. Vaig unir-me -no sé ni com- a un club de cine. Jo i un grup d'amics hi acostumàvem a anar per veure a Buñuel, Carné, Cocteau... Cocteau i Buñuel eren surrealistes, i a mi m'emocionava molt allò. Sobretot 'Un chien andalou'.

Vas gaudir de la companyonia dels amics de l'escola. Parlàveu de cine?
Oi tant. Un dels meus amics acostumava a dir-me: "Per Déu, no anirem a veure una altre de les teves horribles peces de merda surrealista no?". I jo els contestava: "Sí que hi anirem. Demà".

¿Eres una mena d'instigador?
Sí, tot i que ja estava en aquell món de totes maneres. Sabíem que estàvem vivint en una zona amb una vida artística molt rica. Tampoc no puc obviar un element molt important com varen ser les pel·lícules americanes de Sèrie B, aquells 'thrillers' en blanc i negre. Cosa bona. Així que la meva imaginació va estar agitada pel cinema des d'una edat ben primerenca.

¿El club de cine estava a Hackney?
Sí. Recordo que em vaig enamorar de la noia que el portava. Li vaig escriure una carta d'amor,  quan tenia 14 o 15 anys. Ella em va contestar escrivint: "La vellesa colèrica i la joventut no poden viure juntes". Ella va ser la que em va introduir en aquest món del cinema.

Quan eres un actor de repertori, assumeixo que el cinema mai no va estar al teu horitzó. Avui en dia hi ha més fluïdesa entre els mons del cine i del teatre.
Sí, tens raó. Mai no vaig tenir aquesta ambició. Mai se'm va passar pel cap que tindria res a veure amb el cine. Era una cosa que succeïa a l'altre cantó de la Lluna. Quan vaig tornar a Londres des d'Irlanda, vaig fer moltes actuacions a la ràdio, i després vaig escriure un parell d'obres, el 1957, una d'elles, 'Festa d'aniversari' va ser un desastre absolut.

Va ser un desastre només inicialment...
Tens raó, no ha seguit sent un desastre. Però sí que em vaig preguntar què dimonis estava fent en aquest món. Pràcticament no guanyava ni un duro.

Tenies dubtes sobre la teva escriptura?
... I sobre la meva interpretació. No em sortien papers com a actor tampoc. Llavors, quan el 1953 vaig unir-me a la companyia shakespeariana Donald Wolfit, vaig començar a interpretar alguns papers petits i després vaig començar a actuar a teatres provincials que estaven una mica millor.

Els viatges van influenciar la teva escriptura?
Jo escrivia poemes tot el dia. Escric poemes des de que tinc dotze anys més o menys. Però la part més enriquidora com a actor ambulant va ser a Irlanda. Allà és on vaig descobrir una altra vida per complet. El meu pare era sastre, treballava des de les 7 del matí fins les 7 de la tarda. Com a mínim quan arribava a casa, la meva mare sempre li havia cuinat alguna cosa bona per sopar. Moltes patates, sobretot. Recordo com se les endrapava en un moment. Al cap i a la fi ho necessitava després de treballar 12 hores. No érem cap família acomodada, el meu pare era un home treballador i ja està. Després, quan vaig anar a Irlanda, vaig descobrir una pobresa que ni sabia que existia. T'asseguro que anar a Conmemara, Galway i Mayo al 1950 significava trobar-se amb un món totalment diferent.

'The Caretaker' va ser la primera de les teves obres que vas adaptar al cine.
Vam rodar 'The Caretaker' amb un pressupost de 30.000 lliures, cosa que no estava gens malament, la veritat.

Després vas escriure 'The Servant'; com vas començar a treballar amb Joseph Losey?
En aquella època estava escrivint i algunes de les obres començaven a representar-se per Peter Hall a la Royal Shakespeare Company. El Joe em va dir que el passés a veure i em va dir "M'agraden els teus guions". Jo li vaig dir "Oh, gràcies". I ell va contestar: "Però hi ha algunes coses que no m'agraden". I jo li vaig dir "Quines?" i me les va dir. Llavors vaig dir-li: "Molt bé, per què no te'n vas a pastar fang i a fer una altre pel·lícula?". I vaig marxar de casa seva. Dos dies després em va trucar i em va dir: "Ei, perquè no intentem començar de nou?". I vaig contestar-li: "D'acord". Vam treballar junts durant 30 anys, i mai vam tornar a discutir.

Al cinema, no hi ha cap garantia de que una pel·lícula s'acabarà fent. La teva adaptació de 'A la recerca del temps perdut' de Proust encara està avui en dia sense filmar.
Bé, he estat molt afortunat perquè només he treballat amb directors als quals respectava. He escrit uns 25 guions, tres d'ells no es van arribar a filmar i uns altres tres van fracassar. A un d'ells vaig treure-li el meu nom i un altre vaig deixar-lo amb certa reticència. El guió al qual vaig treure el nom va ser 'El que queda del dia', d'on van agafar el que havia fet jo i el van reescriure. Però la veritat és que dels altres 18 films que he fet no s'ha tocat res. S'han filmat exactament tal i com els vaig escriure. I no només parlo dels diàlegs sinó també de l'estructura. Sempre he estat molt susceptible, per dir-ho suaument, a l'hora de discutir sobre l'estructura. És un tema delicat el de l'estructura d'una pel·lícula, no creus? Què passa si una escena no hi és, però apareix dos minuts més tard? És una recerca eterna, sense fi, però molt emocionant. Realment ho és.

Has dit que l'escriptura de les teves obres acostuma a començar amb una imatge. Una cosa totalment diferent a adaptar una obra.
Bé, hi ha cert tipus de relació. És difícil de definir. Quan estava adaptant Proust, vaig passar tres mesos treballant amb en Joe i aquella dona, Barbara Bray, que era una eminència entre els coneixedors de Proust. Solíem trobar-nos i parlar, i de sobte un dia el Joe em diu: "D'acord, Harold, has de marxar i escriure el maleït guió". Jo vaig dir: "Què? Déu meu..." Vaig anar-me'n a casa i vaig trucar-lo el dia següent i vaig dir-li: "Mira, estic assentat davant d'una llibreta groga, tinc totes aquestes putes notes sobre les que hem estat parlant i sóc incapaç d'escriure una sola paraula. No puc començar". Ell em va dir: "Per què no fas un tomb pel parc i em truques d'aquí a una estona? Pren una mica d'aire fresc". Així ho vaig fer, i el vaig trucar al cap d'unes quantes hores i li vaig dir: "No puc començar, no puc. Tinc un paper en blanc i no sé quina és la primera escena..."

Quan escrius obres de teatre, no tens l'equivalent a un Joe Losey darrere teu.
Sí, tens tota la raó. És una manera completament diferent de fer les coses. Bueno, el que t'explicava, el Joe em va dir: "D'acord, per què no dorms una mica? Ves-te'n a dormir i truquem demà al matí". Vaig dir-li que d'acord, vaig prendre algunes copes, vaig anar a dormir, i al matí següent el vaig trucar sobre les 11 del matí i li vaig dir: "Mira, Joe, no puc començar". Em va respondre: "En aquest cas, només hi ha una cosa que podem fer". "Quina?", vaig preguntar-li. Ell em va contestar "COMENÇA!". I així ho vaig fer.

Teníeu una relació molt bona.
Teníem una espècie de comprensió mútua, una intuïció. M'agrada tot el que va fer amb mi, però segurament 'Accident' és la pel·lícula que més m'agrada de les que vam fer junts. Recordo una escena a 'Accident', quan Dirk Bogarde abandona la casa i el Joe segueix gravant... i espera... i després talla. No li calia fer més, era tot molt simple, però era tant ressonant i jo tenia tan clar el que ell estava fent... i ell sabia que jo ho sabia. Normalment, avui dia, siguem sincers, a la majoria de coses que es veuen –no tot, encara hi ha algunes pel·lícules valentes pel món– però, en gran mesura, algú abandona l'habitació, la porta es tanca i ... bang! Tallen immediatament. No poden esperar.

Vaig veure 'Accident' ahir a la nit...
Oh, de debò?

La pel·lícula et deixa espai per pensar.
Sí noi, exactament. Vaig veure una pel·lícula –no tinc ni idea del perquè, però em vaig trobar veient-la– que es diu 'The Bourne Ultimatum', i vaig pensar: Quin infern! Aquest home és clarament la persona més forta del món. Pot apallissar unes dotze persones en 35 segons i matar-ne la meitat. Tot en general és tan irreal! No em vaig creure una sola paraula de la pel·lícula. De fet, estava estupefacte per la manca d'intel·ligència i de connexió amb la realitat.

Vas veure-la al cinema?
Vaig anar al cine, Déu m'ajudi, que no és una de les meves experiències preferides, anar al cinema actual, per culpa dels anuncis dels collons i els tràilers. Em sento allà furiós, pensant: Què collons estic fent aquí? Passant-ho malament, bombardejat per aquest so? Simplement et deixa fora de joc.

El director de 'The Bourne Ultimatum' està considerat com un mestre del realisme dramàtic. Ell va fer 'Bloody Sunday'.
Et refereixes a Paul Greengrass? Per descomptat, sé perfectament de qui parles. Vaig veure 'Bloody Sunday', també 'United 93': aquest noi no és tonto. Et diré una cosa, i això és cert: mai no he estat capaç d'escriure una pel·lícula que no respectés. Estic molt feliç per totes les pel·lícules que no he fet.  

La teva conferència pel premi Nobel al 2005 versava sobre el deure polític de l'artista. ¿Hi ha algú al cine que compleixi aquest deure?
M'és difícil contestar a aquesta pregunta. L'únic que puc dir-te és que admiro 'La vida dels altres', crec que realment tracta sobre alguna cosa i està molt ben feta.

La majoria dels esforços americans per aconseguir un missatge polític sembla que segueixin una opinió, no que la remoguin.
Tens molta raó. Crec que hi ha una actitud cínica respecte al que serà popular. Admiro, de totes maneres, George Clooney. Crec que no es cap boig. El respecto. Però, assumim-ho, Hollywood ha estat sempre una merda de lloc. Sempre. Hollywood, principalment, és una espècie de latrina. Però fora d'aquesta latrina s'han produït les pel·lícules més sorprenents.

Les teva sinceritat està més acceptada avui en dia. Recordo les critiques que vas rebre als 80 quan vas formar un grup de discussió amb uns amics.
Oi tant! En aquella època, als 80, vam formar un grup de gent intel·ligent que volia discutir sobre el que passava en aquest país. Això és tot. I la gent ho va trobar horrible! També ho van considerar graciós que un grup d'intel·lectuals es reunissin i tractessin de parlar sobre la societat en què vivíem. Crec que, potser, hi ha hagut un canvi. De fet, des que vaig fer la conferència als premis Nobel he rebut milers de cartes, moltes d'elles d'americans.

El teu activisme està certament menys ridiculitzat.
És veritat. Però de tant en tant encara me'n fan alguna referencia despectiva. Hi estic acostumat. Ahir hi havia una columna al 'Evening Standard' en la qual algú citava un poema meu  i es va oblidar el títol, que era crucial: 'Democràcia'. El vaig escriure just després de la guerra, just abans de la invasió, i diu així: "No hi ha escapatòria. Els grans cabrons estan lliures. Es carregaran tot el que tinguin per davant. Vigila la teva esquena". El va citar i va escriure "Aquest li diu poema a això?". M'entens a què em refereixo? Bé, collons! Pel que fa a mi, és un poema! Així que em prenc tot aquest tipus de coses amb calma. Però sí que és veritat que la cosa està més tranquil·la que fa 10, 20 anys.

¿Et prens les coses amb més calma ara?
Tinc dues coses a dir al respecte. Una és que he estat bastant malalt els últims cinc anys, una malaltia bastant seriosa, però encara estic per aquí per sort. Però a part d'això, els meus punts de vista i les meves opinions no canvien mentre tingui energia per aixecar-me d'aquesta cadira...

Deus estar molt orgullós d'haver fet l'any passat 'Krapp, última gravació'
Sí, em va encantar fer-la. Va ser com un tret enmig de la foscor. Que collons? Surt a fora i fes-ho! Haig de dir una última cosa: fa poc vaig gaudir molt escrivint 'Sleuth' ['La huella']. Alguna gent acostuma a oblidar una petita cosa sobre mi, que és que també gaudeixo escrivint. M'agrada divertir-me. M'agrada el llenguatge. Gaudeixo d'aquest tips de... conflictes còmics.

Segurament, això és el que li va al cap a la gent quan pensa en tu, el llenguatge?
No t'ho sabria dir... Crec que sí. És el que em fa tirar endavant, saps? Em manté viu, de fet.

Advertising