Glengarry Glen Ross
A 'Oncle Vània', Txékhov ens presenta un xoc descarnat entre els que viuen capcots fent possibles les il·lusions dels altres i els posseïdors de la terra, entre els que surten cada dia de casa per treballar i els que s'hi queden a pensar. David Mamet, a 'Glengarry Glen Ross' va fer una operació semblant, més urbana, més occidental, tot situant el conflicte en una agència immobiliària on, seguint les noves maneres d'impuls neoliberal, els seus treballadors s'enfronten al repte d'haver de vendre el màxim possible: el guanyador rebrà un BMW, els dos últims de la llista seran acomiadats. Rigola ha agafat aquest Mamet magnífic dels anys 80 com si fes Txékhov, com si tornés a dirigir aquell meravellós 'Vania' de 2017-2018, on tenia cinc actors que, sense gairebé bellugar-se, desplegaven un drama existencial de primera magnitud entre els guanyadors i els perdedors de sempre. Al final de la funció, l'únic que volies era abraçar Luis Bermejo i Irene Escolar. Aquí hi ha poca metafísica (no hi ha un personatge com Àstrov, el metge amant dels arbres), però molta contemporaneïtat. "S'humilia sense contemplacions, es menteix sense manies, s'insulta i es demonitza" Se'n diuen de gruixudes: s'humilia sense contemplacions, es menteix sense manies, s'insulta i es demonitza. En un combat dialèctic de primera magnitud que els intèrprets assumeixen com si fossin ells mateixos, i no cap personatge, els que estiguessin exhibint el gran mapa de la maldat quotidiana. Perquè 'Glengarry Glen Ross' ens