Lluna plena
“Què és la vida?”, li pregunta la Fujiko al Tetsuo. Fa sis anys que són en una residència per a gent gran i ella té Alzheimer. S'acaba de despertar i no ha reconegut el seu marit com a tal. Diu que encara no s'han casat, que és el seu promès i demana a la direcció del centre que posin un biombo entre els dos llits, per pudor. Ell intenta seguir-li el corrent, no trasbalsar-la ni contradir-la. Per això, quan li llança la pregunta, ell li demana que la contesti ella. “La vida és l'amor”, li diu la Fujiko. Blai Bonet, als seus dietaris, va deixar anotada una frase determinant: “A l'horabaixa de la vida, serem jutjats sobre l'amor”. I 'Lluna plena', la novel·la d'Aki Shimazaki que Àlex Rigola ha adaptat al teatre, parla d'això. Perquè la Fujiko (Lluïsa Castell) i el Tetsuo (Andreu Benito) han passat tota la vida junts, des que els van arranjar el casament. Van tenir dos fills, van patir el tràngol de perdre una filla. Però, s'han estimat? Un cirerer gegant en flor domina el petit i íntim Heartbreak Hotel La malaltia posa al descobert coses que cadascú ignorava de l'altre. Ella està totalment desinhibida. I ell ha d'assumir sense alterar-se tot el que va descobrint. Enmig, la directora de la residència (Miranda Gas) i un altre intern (Pep Munné), i un cirerer gegant en flor que domina el petit i íntim Heartbreak Hotel, tot afegint altura poètica a tot el que es diu al seu voltant. Aquest 'Lluna plena' em recorda molt el magnífic 'Vania' que va muntar Rigola amb Ariadna Gil, Gonzal
