Helena Tornero debuta al TNC

Fa un any, l'associació teatral gironina El Galliner va convidar la dramaturga Helena Tornero a fer un curs. Ella anava liada amb l'obra que estava escrivint per al TNC, al voltant de la memòria històrica, el franquisme i la seva pròpia identitat. I va dir que acceptava sempre i quan no hagués de canviar de tema. Així que va demanar als alumnes que portessin un qüestionari a casa on, entre d'altres coses, preguntava als pares què feien el 20 de novembre de 1975, el dia que va morir Franco. Ella ja s'ho esperava: molts dels nois van tornar a classe amb una altra pregunta provinent dels pares: "I tu, per què ho vols això?".

Diem que s'ho esperava perquè fa anys que estudia el tema i sap que encara hi ha moltes ferides de la Guerra Civil que continuen obertes, silencis, humiliacions, vergonyes. I ella, amb la seva obra, està intentant obrir vies d'escapament. Ja ho va fer amb la seva primera creació, El Vals de la Garrafa, en la qual parlava del seu avi, un de tants presoners republicans sota el franquisme.

I a No parlis amb estranys, la peça que estrena al TNC, el seu avi torna a sortir. Però aquest cop ha estat per casualitat. Quan escrivia l'obra va poder anar becada al Quebec i, durant una lectura de fragments de la peça, va fer una mena de pròleg en el qual parlava de l'avi per contextualitzar-la davant d'un públic que no tenia per què saber res de l'Espanya dels anys 30 i 40. Va fer servir una foto com a suport. I la gent es va emocionar tant que Tornero va decidir tornar a recórrer a l'avi -i a la foto- a l'hora d'enllestir l'obra.

Una obra personal, que s'endinsa en el territori de l'autoficció, i alhora és un poliedre d'històries incompletes. Perquè les històries que ens han arribat, ens diu Tornero, "ningú no les sap senceres". A més, la dramaturga ha buscat que els espectadors completin ells mateixos el que es diu damunt l'escenari, i treballar el no dit, tot allò que no ens han explicat i que podem intuir, però que no hem gosat mai d'anar-hi a fons. No parlis amb estranys són set històries repartides en 25 escenes, que recorren un lapse temporal que va dels anys 30 del segle XX a l'actualitat, amb el present com a temps de la funció. Cada escena té un registre diferent. I Tornero no ha defugi el registre còmic. "El meu avi, quan m'explicava històries de la guerra, reia molt. Tot no va ser un drama. Era un home jove", ens diu.

Aquí veurem totes les generacions que van patir la guerra, directa o indirectament. I Tornero sap que l'obra "remenarà coses". Ho va comprovar a Girona, al Quebec i en una lectura recent a l'SGAE. És el que diuen "la transmissió del trauma".

El 'curiós' és que, així com s'han escrit centenars d'assajos i novel·les sobre la guerra i el franquisme, el teatre contemporani sobre la dictadura i el genocidi espanyol és més aviat escàs. Tenim Ay, Carmela, de José Sanchis Sinisterra, l'adaptació de Soldados de Salamina o de La plaça del Diamant. I poca cosa més. Serà per la cosa catàrtica del teatre, massa proper i directe. De fet, hem quedat amb Tornero en un bar, hem parlat una hora i mitja i hem acabat explicant-nos les respectives històries familiars. Sí, la guerra i el franquisme remenen coses.