Entre 1984 i 1985 passen dues coses: primer David Rabe estrena HurlyBurly i després Bret Easton Ellis publica Less than zero. ¿Obres germanes? La diferència generacional (Rabe i Ellis es porten més de vint anys) i la diferència biogràfica (Rabe és un veterà del Vietnam) podria posar una certa distància entre elles. Però hi ha un parentiu en el retrat d'un grup humà ficat en un pou de relacions emocionalment estèrils entre els turons de Los Angeles. Drogues, sexe i mentides. Enganxats al fracàs. L'infern dels 80. Obres dures, incòmodes, sense herois. Un regal per a qualsevol intèrpret disposat a posar-se a prova. L'emoció de la ruleta russa d'una actuació portada al límit.
Al Tantarantana els valents són els membres del Waltzing Teatre, dirigits per Gerard Iravedra. Un cop reconegut el valor col·lectiu, l'espectador no troba més arguments a favor del muntatge. El text de Rabe els ve gran. Stanislavski no està de moda, però a aquests joves actors i actrius els falta el cordó umbilical amb la hybris dramàtica dels seus personatges. Tant se val si han viscut o no experiències similars. No saben reproduir –o si més imitar– l'apatia moral, vital i emocional dels éssers convocats per l'autor. La gruixuda crosta deshumanitzada té aquí el gruix d'una fina capa de pols que amb un lleu gest es desprèn de la pell. Tot és tan lleuger que no hi ha manera de creure aquesta tragèdia live from Hollywood. –Juan Carlos Olivares.
