La vida de Veronese
Daniel Veronese va canviar la seva manera d’entendre el teatre. I recorda que després de veure la seva versió de ‘Hedda Gabler’ va adonar-se que havia vist un tros de vida.
La Paola, el Dylan i la Isabel són tres barcelonins del Poble-sec que viuen al carrer de la Puríssima Concepció, a tocar del Lliure de Montjuïc, "tan comuns i alhora tan únics, misteriosos i particulars com els nostres veïns", ens diu Iván Morales. Són els personatges de Cleòpatra, l'obra que ha escrit el dramaturg per formar part de la trilogia sobre els diners que ha muntat la productora La Brutal al Teatre Lliure. Va rebre l'encàrrec i va decidir fer front al repte de manera periodística.
Primer va parar l'orella i va mirar al seu voltant. Després va interessar-se per certes coses que veia. I, vuit mesos més tard, va començar a escriure la peça. "Hi va haver un moment en què en vaig tenir prou, que els personatges van sortir", apunta Morales, que ha acabat amb una trama entre les mans, afegeix, que podria ser el documental de Guerín 'En construcción' o un poema de Lorca.
En el procés d'investigació sobre el terreny, Morales va topar amb els "comerços invisibles", com el narcotràfic a petita escala, la prostitució, l'especulació urbanística de poca volada. Així va saber que al seu barri hi viu una filla de Pablo Escobar, l'antic rei de la droga colombià. I així li va venir al cap Dylan McKay, aquell jove guapo i ric de la sèrie juvenil dels 90 'Sensación de vivir'.
I ja que havia de respondre a la pregunta 'què són els diners', va decidir utilitzar tres personatges que s'enfronten al drama de tres maneres diferents. La Isabel (Anna Azcona) vol canviar les coses, en Dylan (Manel Sans) fuig del món i la Paola (Clàudia Benito) accepta les regles del joc. Són, parafrasejant Pulp, "common people", la gent corrent. "Volia fer una obra per parlar del nostre ara i aquí sense haver de parlar de política ni de la gent que surt a les primeres pàgines dels diaris", indica. Cita John Ford i Jean Renoir, i el "pla mitjà", és a dir, aquells personatges vulgars que resumeixen una època, una manera de fer.
És la primera vegada que els personatges de Morales no tenen la seva edat, cosa que ha suposat "un exercici" per sortir del seu melic. A més, el pes de l'obra està en les dones. I el que diuen no és el que ell pensa. També ha hagut de posar en marxa tot el seu enginy per traslladar el material acumulat al llenguatge teatral, sense oblidar mai la cultura popular i que, en definitiva, es tracta que la gent s'ho passi bé. "La dramatúrgia catalana mainstream pot ser diferent", sentencia. Ell aspira a muntar un cabaret, un teatre evocador que desperti la fantasia del públic, que pugui recórrer als actioners de Luc Besson i ser pobre. Brillant repte.
