Text i dir: Iván Morales. Amb: Marcel Borràs, Àlex Monner, Oriol Pla, Laura Cabello, Xavier Sáez.
Ha passat més de mig any des que Iván Morales va estrenar al Grec 'Jo mai', el seu tercer projecte teatral. Després van venir mesos de carretera amb esperit de banda de rock (des de la seva gènesi va ser primer la música i després la lletra) i ara inauguren temporada al Lliure de Gràcia. Durant aquest temps el muntatge s'ha enfosquit. Una malenconia rabiosa que afavoreix la seva lectura. Les històries que entrellaça Morales segueixen sent melodrames de la marginalitat -en el seu espectre més ampli , però, com a les pel·lícules de Gus Van Sant, estan matisades per una pàtina poètica que les salva del tremendisme. I si volem jugar encara més a les pel·lícules , ve a pèl l'estudiat amateurisme que persegueix Larry Clark en els seus docudrames amb adolescents. I si juguem a les bandes: aquí tenim Nirvana i el mite romàntic de Kurt Cobain, el Werther de la Generació X.
La foscor que ara plana sobre 'Jo mai' fa créixer la imatge de refugi que té el Bar Amparo (l'espai simbòlic que acull les històries creuades que acaben en una sola tragèdia) i la idea de fraternitat com el sentiment que lliga els personatges. Els ideals del romanticisme aplicat a una comunitat d'individus a la deriva. La temptació de l'abisme es materialitza en el fracàs de la segona oportunitat que se li ofereix a cadascun dels personatges. En aquest aspecte, 'Jo mai' és radical: la possibilitat de ser feliç -que desaparegui el soroll i no entri la boira- dura el que dura una cançó. La força romàntica primitiva, sense subterfugis, directament accelerada pel rock, el reggae, el punk -és el millor d'aquest espectacle.
El temps també ha servit per equilibrar una mica més un treball actoral que presentava importants alts i baixos. Àlex Monner i Laura Cabello semblen haver entès que el teatre demana una relació més rica amb l'espai, i que és el gest (variat) i la paraula (intel·ligible) el que construeix aquest espai dramàtic. De tota manera encara han de recórrer un llarg camí d'aprenentatge per arribar a la naturalitat de Xavier Saez, la intensitat introspectiva de Marcel Borràs, però sobretot per aconseguir la brillantor d'Oriol Pla. Estava magnífic al Grec i segueix en aquest nivell al Lliure. Galvanitza l'atenció com a instrumentista, com a pallasso, com a narrador, com aquest fràgil i entranyable personatge a la vora de la desintegració. Si Koltès hagués escrit un paper seràfic seria aquest.
