Qui coi és Joan Brossa?

Bonnín és l'encarregat de portar a escena 'Diumenge', l'estrena més gran del que s'ha anomenat Epicentre Brossa i que, amb bombo i plateret, han anunciat les institucions de la ciutat. L'estrena més gran en un teatre del Born per a un centenar de persones... “La gent no l'ha llegit”, es lamenta el veterà director, que veu Brossa com un “un home que retrata la societat del seu moment xuclant del passat”, des de l'avantuarda, però sense oblidar el món menestral i obrer que va viure de prop. Bonnín recorda, per exemple, un sopar del poeta i la seva dona a casa, on va demanar un ou ferrat i pa de motlle, tot i les suculentes menges que li havien servit. “Ja podia haver-hi els més il·lustres intel·lectuals al seu voltant, que ell sempre parlava amb la minyona”, recorda el director.

'Diumenge' data de 1964 i ens presenta un matrimoni sense fills (Àngels Bassas i Àlex Casanovas) i un convidat d'excepció (Abel Folk). Som a Barcelona, fa sol i Franco sota pal·li visita la ciutat, amb tots aquells fervents seguidors que cridaven el seu nom al seu pas. No fa tant, d'això. El marit només vol llegir i és un empleat en hores baixes. Ella és una mestressa de casa de l'època, empipada perquè la deixen de banda. I el convidat és un home que pertany a una família important, acomadada i, per tant, franquista, però que té “vibracions interiors”, diu Bonnín. Els dards que llancen contra la societat catalana de l'època no són gens menyspreables.

Estem parlant d'una obra domèstica, que feta amb una mica de sordidesa podria recordar-nos al que va escriure Thomas Bernhard quinze anys més tard. Bonnín, no debades, fa esment a la gran influència d'Ionesco en l'autor. “Brossa ens fa entrar dins el món domèstic amb la seva poètica”, assenyala el director, que ha intervingut el text original amb altres peces del poeta de diferents èpoques. Bonnín diu que ha potenciat “l'entorn familiar” dels personatges a partir del significat social, és a dir, amb imatges que ens deixen ben clar que són dins una ciutat que adora públicament el feixista, però que conté molts elements íntims de dissidència. Podríem pensar en 'Una giornata particolare', més simple i sense la història d'amor. I amb un vessant còmic que no té l'obra d'Ettore Scola.

“És injust que s'hagi negligit l'obra de Brossa”, dispara Bonnín. El director creu que, tot i el que s'ha progamat per a aquest Epicentre Brossa “s'hauria pogut fer alguna cosa més”, si pensem que és un autor amb unes 300 obres. El director diu que a l'Institut del Teatre no se l'estudia i posa una data al cert oblit –compartit, per cert, amb molts altres-- que ha patit el poeta: els anys 70 i l'època del teatre independent, que van deixar Brossa de banda. “Ell va anar fent i no es va dedicar a fer trucades, com feien d'altres”, remata. Per ara, tenim 'Diumenge'.