Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Krystian Lupa, Bernhard i els nazis

Krystian Lupa, Bernhard i els nazis

El director polonès porta al Lliure una obra de l'autor austríac sobre la pervivència del nazisme, 'Davant la jubilació'. L'entrevistem

Krystian Lupa
© Maria Dias Krystian Lupa
Per Andreu Gomila |
Advertising

Krystian Lupa demana silenci, que ningú no parli a la sala d’assaig del Lliure mentre fem l’entrevista. És alt, va vestit de negre i inspira respecte. És tota una institució del teatre europeu. Va néixer a Polònia el 1943 i ens té acostumats a espectacles tan densos com genials. Els seus actors volen, amb ell. I ha triat Marta Angelat, Pep Cruz i Mercè Arànega per fer el seu primer muntatge català, 'Davant la jubilació', de Thomas Bernhard, una peça en la qual tenim un jutge i les seves dues germanes que celebren l’aniversari de Himmler i que podem veure al Lliure després d'estrenar-se fa uns mesos a Temporada Alta. Pell de gallina... Que parli el mestre.

Davant la jubilació
© Felipe Mena

Com són aquests tres germans d’edat avançada que ens presenta Bernhard?

Són personatges molt marcats, molt perfilats. Al començament, tenim uns personatges que són alemanys, o austríacs, que han passat la guerra i que, a causa del germà, Rudolf, que va ser comandant d’un camp de concentració, mantenen l’herència de la ideologia del feixisme. Això també es veu en la mímica d’aquest món. Ells fingeixen. Dins d’aquest petit cercle, irradien nacionalisme, nazisme, xenofòbia i antisemitisme. 

Camera

Que li ha demanat als actors?

Tinc la sensació que a molts països d’Europa hi ha un retrocés, una tornada a aquest moment, a aquests sentiments nacionalistes cap al feixisme. I volia remarcar tot això en els personatges. Volia que fossin uns personatges molt forts, tant en l’aspecte fisiològic com mental, com també en l’aspecte biològic, tot seguint el model que pretenia transmetre Bernhard. I que, alhora, aquests personatges fossin totalment versemblants. Necessito que els actors siguin oberts, oberts a la improvisació i a aquesta càrrega de la imaginació que jo pretenc en les obres, una càrrega que també està en el  personatge que encarna cada actor i  en la relació amb els altres.

Advertising
Ritter, Dene, Voss

Vostè va fer un altre clàssic de Bernhard, 'Ritter, Dene, Voss', que s’assembla molt a 'Davant la jubilació'. Què tenen en comú?

Són dues obres bessones, no únicament en la constel·lació dels personatges, en què hi ha un home que domina i dues dones submises, sinó també en els motius narratius que utilitza Bernhard i que repeteix a propòsit. M’interessa l’esquema de les dues obres i fins i tot, en aquest esquema, jo aporto coses que fan que les dues obres s’apropin encara més. Per exemple, en aquesta obra també faig servir 'L’heroica' de Beethoven, que ja estava a 'Ritter, Dene, Voss', simplement per veure que aquí també hi ha un element molt perillós: la diferència entre les dues famílies.

Camera

Són dues famílies diferents.

Tenim una família d’artistes, d’intel·lectuals. I tenim una família que no són artistes, però que són artistes frustrats i aficionats a la música. Tanmateix, tant en un cas com en l’altre, són persones que estan contaminades per una idea antihumanista i pel crim. El que m’interessa demostrar, amb les dues obres, és com els perills del segle XX estan allà amenaçant i sotjant la persona humana. En tots els casos acabem amb una deformació de les persones.

Advertising
Thomas Bernhard

'Davant la jubilació' és una venjança?

Sí. Bernhard va dedicar aquesta obra al seu país [Àustria], al dimoni del nazisme que encara segueix d’una manera tossuda dins el país, a aquesta manca de sentiment de culpa, i que creix dins una societat que ja no té la mateixa sensibilitat respecte als fets. Dins el cercle familiar veiem que hi ha un verí heretat, i que és una obsessió en les obres de Bernhard.

Davant la jubilació
© Felipe Mena

Rudolf repeteix diverses vegades que no es penedeix dels seus crims.

Per primera vegada, m’he trobat una proposta fantàstica: la transformació d’un personatge al llarg de l’obra. Primer, tenim el personatge de Rudolf, que és un dandi, un dirigent, un criminal, un amant de la vida arriscada, aquella persona que encarna tots els valors del dandi del nazisme. I, després, aquest personatge es transforma en la figura d’un jutge... Si una persona repeteix tres vegades que no es penedeix, en el fons, se sent culpable. El fet de no penedir-se i de portar-ho com una bandera, sense vergonya, és una cosa habitual en governs amb tendències totalitàries. En aquest sentit, dedicaria aquestes paraules últimes al govern actual de Polònia.

Advertising
Camera

Sap vostè que de Rudolfs, a Espanya, n’hi ha una pila?

Ho sé. A tots els països els criminals van intentar amagar-se. Aquí, sota el govern de Franco, els criminals tenien una vida regalada... No podem oblidar que tenim la llavor amagada del nazisme. Quan hi ha moments que li són menys proclius, es queda latent. Però és una llavor que sempre està esperant una mena de reset psíquic o de costums per tornar a florir.

Camera

Per què ha decidit que Bernhard sigui la seva manera d’expressar-se? N’ha fet molts...

Va ser una gran descoberta a la meitat de la meva vida. És el creador que més m’ha canviat. Pensava que dins meu tenia una sèrie d’elements que estaven en bolquers. I no trobava la manera d’articular-los. I Bernhard va permetre que sortís aquest boig intern que tinc en mi, o aquest idiota intern que tinc en mi, que és l’element més important per a un artista. Per mi, un artista no és una persona més sàvia, que coneix més bé les coses, o un pedagog dels humans, sinó una persona que treu del més profund del seu propi abisme tant la llum com la foscor...

Advertising