La Bête

Teatre
Recomanat
5 de 5 estrelles

Time Out diu

5 de 5 estrelles

A l’estrena de 'La Bête' s'ajuntaven almenys tres motius d’ interès i d’emoció. Perquè Sergi Belbel firma la seva última direcció al front del TNC, perquè, com se sap, una malaltia de qui havia de ser la protagonista, Anna Lizaran (que et recuperis aviat), va imposar un canvi en el repartiment, i perquè la tesi de l’obra del nord-americà David Hirson escrita en vers, ens diuen, és l’enfrontament entre teatre culte i teatre popular.

En aquestes circumstàncies, és lògic que el primer que hem de valorar és la proesa de Jordi Bosch d’assumir el paper de Valere en tres setmanes. Una proesa que queda, si calia, encara més palesa, en el primer acte, pràcticament copat per un monòleg de mitja hora del personatge, no sols complicat per l’extensió, per l’escriptura en alexandrins (brillant la traducció de Joan Sellent),  sinó per les accions amb les que ha d’omplir les paraules.

'La Bête' és una obra de tres actors. De dos més un, si em permeten l’expressió. Valere és l’epicentre de l’obra i el xoc amb Elomire (Jordi Boixaderas), l’actor de la cort que escriu tragèdies i creu en el teatre com un art, el motor de la peça. I al mig, el príncep Conti (Abel Folk). Ell paga la confortable vida dels actors i actrius i és ell qui ha decidit incorporar Valere a la companyia després de quedar seduït per la seva vitalitat i humor en les places del regne. Si Bosch està esplèndid en un paper per altra banda agraït, Jordi Boixaderas demostra un cop més que és el rei de la dicció i la claredat. Amb menys paper, fa un superba creació. La seva sortida de palau i el despullament de l’escenari posen la pell de gallina. Grande finale! Abel Folk completa aquests dos més un amb autoritat i presència escènica.

Comèdia d’actors, no cal dir que la direcció de Belbel és precisa i afinada, tot i que si no fos per les circumstàncies (“els crítics tallant la poma perquè es vegin els cucs”, diu Valere) diríem que una mica de moderació a l’exageració inherent a Valere, el faria més atractiu encara. Ah, i no en facin massa cas sobre el debat que planteja l’obra. Lògic en el segle XVII, probablement inspirat en la rivalitat entre la Comédie Française i l’Opéra Comique de París, entre la companyia dels francesos i la dels italians, que havien arribat a la capital amb la seva Commedia dell’Arte, art de carrer. Que no van ser populars en el seu temps Euripides, Shakespeare, Molière o De Filippo?  I si  acceptem la disjuntiva, no hi ha dubte que Belbel aposta per un teatre popular ben fet. Magníficament interpretat. –Santi Fondevila .

Detalls

També t'agradarà
    Best selling Time Out Offers