La festa

En el seu assaig de 1945 Questa Sicília, l’escriptor Sebastiano Aglianò descriu així la coexistència entre marit i dona en la cultura que coneix i analitza: “Durant la vida matrimonial les relacions entre els dos cònjuges no es desenvolupen en el mateix pla d’igualtat. Per a la dona és important reconèixer la preeminència del marit, fins i tot quan en realitat el domina i el fa patir la seva voluntat i la força de les seves decisions”.

Aquest és l’entorn humà que descriu el drama sec del també sicilià Spiro Scimone. La festa celebra –és una manera de parlar–els trenta anys de convivència d’una parella sense cap altre tret que  haver-se consumit en la rutina. Gent normal, angoixa normal, buits de l’alè extraordinari que podria haver transformat les seves petites misèries en gran tragèdia. Els acompanya en aquesta vida de hàmster engabiat un fill (proper a la trentena) modelat per continuar l’equilibri de domini-submissió que ha aconseguit imposar una dona i mare que ha fet de l’esfera privada de la llar un espai de control emocional.

Personatges que no han de dir o retreure res de nou. Es limiten a repetir dia rere dia la mateixa pauta d’agressivitat passiva o activa que els permet mantenir una mínima relació familiar sense abandonar el combat. No suporten la situació però tampoc aspiren a sortir-ne. S’alimenten mútuament de la rancúnia. La mare és el personatge que l’autor millor desenvolupa dramàticament. Ella articula el grau de tensió de l’obra amb accions i paraules que només semblen insignificants o intranscendents, però que marquen territori de manera despietada. Una ment que funciona i actua per acumulació de desaires i humiliacions no digerits.
A la Sala Beckett aquest personatge –molt ben interpretat amb serè despotisme per Diana Volpe– es comporta com una sacerdotessa de la rutina, implacable en els rituals dels seus gestos. El pare (Quimet Pla) i el fill (Rafa Cruz) són alhora culpables –representants d’un vell masclisme molt del sud– i víctimes d’aquesta sorda guerra de guerrilla familiar. Orlando Arocha aconsegueix amb la seva direcció mostrar la castració emocional que emana d’aquest pervers nucli familiar i l’esterilitat de les seves vides. Però un cop constatat aquest horror quotidià, l’obra sembla embussar-se en la seva revelació. És com empassar-se una cullerada d’oli de ricí sense comprendre els seus efectes. –Juan Carlos Olivares.