Autor: Anton Txékhov. Traducció: Joan Casas. Direcció: Boris Rotenstein. Amb: Enka Alonso, Núria Casas, Sergi Mateu, Mercè Managuerra, Josep Minguell, Sergi Pons, Mingo Ràfols, Jordi Robles, Albert Triola, Neus Umbert.
'La gavina' és una de les obres mestres del gran Txékhov, gairebé és un tractat molt humà sobre l’art i l’artista i un pessimista retrat dels sentiments amorosos. Una obra escrita com una partitura de paraules i silencis que gairebé sempre se’ns serveix amb mirades naturalistes emboirades per la impotència i la insatisfacció i passades sempre per la barberia de la dramatúrgia. Pocs cops es respecta la integritat de la peça i s’afronta el dictat de l’autor: es tracta d’una comèdia.
Boris Rotenstein ho fa amb una mirada lluminosa, més etèria que clavada a la terra i vivaç com cap, d’enorme fidelitat a la lletra, amb un afinat, encara que discutible, tractament dels silencis, probablement la clau de l’autor, i tan sols dues qüestionables rúbriques.
Rotenstein afegeix una dificultat als actors i als espectadors ja que el primer acte, ben salpebrat d’humor, transcorre a la part exterior del petit teatre. Els uns i els altres han d’assumir les molèsties del soroll del carrer. Però la història ho val i la direcció d’actors és magnífica en la mesura que els intèrprets viuen els personatges de forma emocionant.
La Nina d’Enka Alonso té més llum en la primera part que al final, quan hauria de donar el do de pit. El Treplev de Jordi Robles transmet el turment i l’angoixa d’un jove escriptor abandonat per la seva mare. Magnífics el socarrenc Sorin de Josep Minguell i el lúcid doctor Dorn de Sergi Mateu. Brillant la Maixa de Neus Umbert. Mercè Managuerra està brutal i sintetitza a la perfecció el sentiment d’una actriu ja gran, víctima de les seves dues passions: el teatre i l’amor, l’últim, el jove Trigorin.
