Text i Direcció: Victòria Szpunberg. Amb: Sandra Monclús, Jordi Andújar i Marc Rosich. Veus en off : Íngrid Marín, Roger Muntés, Àngels Simó.
Estrena amb doble sorpresa. Una és la recuperació d’una excel·lent obra que es va estrenar sense pena ni glòria fa deu anys a la Sala Beckett, i l’altra és la conversió del dramaturg i director Marc Rosich en actor amb resultats encoratjadors. I certament que 'La màquina de parlar' mereix aquesta reposició i que el públic farà be d’anar a conèixer una de les millors obres de la dramaturga Victoria Szpunberg.
A 'La màquina de parlar' Szpunberg concita amb habilitat l'ambició d’explicar una distopia mecànica, però en realitat parla de les relacions dels éssers humans, amb una perfecta estructura teatral i una direcció, d’ella mateixa, precisa, acurada, brillant.
Bruno és una mena de funcionari estancat que no vol tenir ni amics ni mullers i que per això ha comprat una màquina de parlar de segona mà. Tot i tenir un comandament per dominar-la, el temps ha fet que la màquina, anomenada Valeria, desenvolupés una personalitat i fins i tot sentiments, extrem que a Bruno li resulta desagradable i que el farà llogar un gos mecànic per complaure’l.
Amb aquest text, l'autora fa un indissimulat homenatge a Franz Kafka i a l’estranyament que produeixen els seus arguments. 'La màquina de parlar' és abans de tot una comèdia intel·ligent, una comèdia humana que amb una altra direcció menys continguda seria per partir-se de riure. No ho ha volgut així la directora, que prefereix la subtilesa, el detall i que sigui el text, més que els gags, els que omplin d’humor la funció. Dèiem que Rosich és molt creïble però qui mana és Sandra Monclús en un paper obligatòriament estàtic i que no obstant és ple de matisos i de sensibilitat.
