'Màquina Hamlet', o 'La màquina Hamlet', com han decidit titular-la a la Sala Atrium, és el cim del teatre postdramàtic de l'últim quart del segle XX. Una obra de només nou pàgines en què Heiner Müller va destil·lar tot el coneixement que havia adquirit del text clàssic de Shakespeare després de prop de trenta anys d'estudi, i d'obsessió, a banda d'abocar-hi la seva biografia. Un exercici de depuració dur i espinós que ho deixa tot en mans del director d'escena, obligat a interpretar cadascuna de les paraules del dramaturg alemany, decisives totes, cap d'arbitrària.
Marc Chornet ha decidit situar-la en una habitació d'hotel i comptar amb només dos intèrprets (Xavier Torra Xuriguera i Anna Pérez Moya), i apostar-ho tot al disseny de so, una cosa que ja va fer Bob Wilson en una de les més icòniques posades en escena de la peça, als anys 80. D'aquí que ofereixi auriculars als espectadors, que no rebran instruccions ni res de semblant, sinó que els faran servir per immergir-se més profundament en la peça.
La tria del director dels dos únics intèrprets, un actor i una actriu, en un lloc aliè és brillant perquè, al cap i a la fi, són Hamlet i Ofèlia el que ens importa. Müller cita altres personatges de la tragèdia, però també Electra o en Raskolnikov de 'Crim i càstig'. El duet és una bona tria, amb un actor hieràtic, sobrepassat, i una actriu que porta al terreny físic la interpretació.
Cada moviment, cada gest, cada paraula, estan carregats de simbolisme
Cada moviment, cada gest, cada paraula, estan carregats de simbolisme. Des del primer “Jo vaig ser Hamlet” fins al parenostre de la nàusea, des dels crits sobre la destrucció d'Europa fins als últims visques a l'odi, la rebel·lió i el menyspreu. Chornet ha sabut llegir la biografia de Müller i col·locar una escena brillant en què, cada cop que l'actor obre la porta, es troba una dona que se suïcida de diferents maneres: l'esposa del dramaturg així ho va fer. Fins i tot sap com acabar la funció.
Aquest 'La màquina Hamlet' ens lliura una lectura diàfana del text original. Conservadora? Segurament. Però apta per a tots els curiosos que vulguin saber com es desconstrueix una obra mestra des de la consciència de la finitud. Müller, fa 50 anys, ja sabia cap a on anàvem.
No et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix.
