L'últim dia
El jove a qui interpreta Alejandro Bordanove és un bon noi. Té 25 anys, cada matí va a casa de l'avi per ajudar-lo a llevar-se i fer-li l'esmorzar, repara bicicletes al taller d'un amic, escolta la lletania de la mare sobre la necessitat de llaurar-se un futur i aguanta el germà gran. És, fins i tot, massa bon noi. Bordanove ens lliura el cos. La lletra és de Lluïsa Cunillé. I la posada en escena, de Xavier Albertí. Un trio extraordinari que fan que aquest 'L'ultim dia' vessi excel·lència per tots els cantons, amb l'afegit de l'andante sostenuto de la 'Sonata en si bemoll' de Schubert, un fragment musical que no està col·locat perquè sí, sinó que afegeix context al mateix títol de la peça: va ser l'última composició del músic austríac. "Un retrat generacional curós i delicat d'una generació a la qual potser li hem pres tot i li demanem que salvi el món" Cunillé ens explica el darrer dia d'aquest jove extraordinari. I ho fa de la mateixa manera amb què va construir el celebrat 'Après moi, le déluge', amb un monòleg en primera persona del protagonista que, al final, es desdobla en narrador. De principi a fi, Bordanove, cara trista i somriure caigut, ens relata la seva quotidianitat. El mirem hipnotitzats mentre va afegint petits gestos corporals que entendrem un cop la llum de la sala s'apagui. Parla d'un entorn sense festes, d'un temps sense utopies ni futurs. Ja no és un marrec, però tampoc no és una persona a qui li puguin mancar oportunitats per reeixir. Ell no vol decidir