La partida o Còctel de gambes

Un vodevil amb música és el més semblant que hi ha a l’opereta. 'La partida o còctel de gambes' d’Albert Mestres és el més semblant a l’opereta que ara ocupa la cartellera barcelonina. En la seva versió iconoclasta, libèrrima, desenfada, anticonvencional. Una aparent comèdia d’embolics i carambola múltiple d’infidelitats infiltrada per cançons tunejades i un estrany triangle metafísic els vèrtexs del qual són Catalunya, Holanda i Àfrica. El centre d’aquest conflicte està ocupat per un paio –arquitecte sense obra–immers en una profunda crisi de parella i d’identitat. Un subjecte que anirà perdent el nord, el treball, la companya, les i els amants –passats, presents i futurs–, els amics i la seva autoestima, individual i col·lectiva.

Una comèdia sobre l’enfonsament d’un castell de cartes que usa els tòpics del vodevil per jugar a través del llenguatge amb el conscient i l’inconscient. Aires de cabaret intel·lectual dels anys 30 i el seu desinhibit ús de les paraules. Una subtil estratagema de l’autor i el director (Marc Chornet) perquè el públic es distregui amb les aventures sexuals dels personatges mentre explota el cançoner popular català amb lletres que col·loquen de nou els Pirineus com a frontera de la civilització. Com si el protagonista volgués ser holandès –els sona– i el Pepito Grillo cantador li recordés constantment que potser es troba més a prop de l’Àfrica. Un acord subversiu de la versió oficial que és el més estimulant d’aquest amè espectacle. –J.C. Olivares.