La 'rentrée' teatral és de Sergi Belbel

La 'rentrée' d'enguany pertany a Sergi Belbel. Estrena 'Vaselina' a La Villarroel, però reestrena tres obres més: 'Una gossa en un descampat', de Clàudia Cedó, a la Beckett; 'Això ja ho he viscut', de J.B. Priestley, a la Biblioteca de Catalunya; i 'Sàpiens', de Roc Esquius, a la Flyhard. Poca broma, amb el director. De totes, la més poca-solta, sens dubte, és el 'Vaselina' de l'autor italià Gabriele di Luca. I la titllem així perquè és una comèdia que ens parla de dos nois que conreen marihuana al seu pis i tenen la pensada d'enviar-la a Mèxic en el cul d'un gos per començar una revolució. Són en Charlie i en Fil. També hi ha la mare ludòpata d'aquest (la Mina),una noia grassoneta (la Wanda), i la sorpresa d'última hora, el pare trans del Fil i exmarit de la Mina (l'Annalisa).

Per a Belbel, tanmateix, cap d'aquests personatges és irreal. “Tots tenen una mena d'alienació”, matisa el director, que deixa clar que la figura “més bèstia” és la Mina, a qui dona vida Lluïsa Castell. De fet, es pregunta si al món en què vivim hi ha algú normal. “No n'hi ha”, dispara. “El més complicat és el pare i no perquè si sigui trans, sinó perquè és un fanàtic religiós”, afegeix.

El més sorprenent de la peça és com de políticament incorrecte és, ja que tota l'estona ataca “tòpics dels quals no podem parlar-ne”, almenys en un teatre. Havent-hi una noia obesa, una dona que era un home i una ludòpata en escena ja es poden imaginar de què van els acudits. Belbel, tanmateix, destaca “la humanitat” amb què Di Luca ha escrit l'obra, digne d'algú que “coneix molt bé aquests personatges marginals”.

El director, tot i ser una comèdia, diu que no l'ha dirigida com a tal, sinó com “una cosa realista”, molt propera als actors que té (Castell, Joan Negrié, Joan Miquel Reig, Artur Busquets i Karin Barbeta). “Tota l'obra se sustenta en la relació entre la mare i el fill, la Mina i el Fil, incapaços de dir-se que s'estimen”, assenyala Belbel, que no s'està de comparar 'Vaselina' amb les obres dels 'angry young men' (John Osborne, Arnold Wesker, etc.) que als anys 50 del segle passat van baixar al carrer per explicar com parlava i què feia la gent. D'aquí que el director destaqui la feinada que ha fet Negrié traduint la peça, sense recórrer “al barbarisme per fer la gracieta”.

Belbel, diu, té pendent fer un curs sobre la comèdia. Com a director, ni com a autor, no és el gènere que hagi tocat més. Ell, però, només hi troba virtuts, a banda de ser el tipus de teatre que “et dona la satisfacció més immediata”. “Té el component social que demostra el poder que pot tenir el teatre”, assegura. Això no obstant, admet que no té el prestigi de la tragèdia. I es pregunta: “Quantes comèdies han guanyat l'Oscar a la millor pel·lícula?”.

NO T'HO PERDIS: Les cares de la temporada 2019/2020