Creació i direcció Jordi Casanovas, Guillem Clua, Pau Miró. Amb: Laura Aubert, Javier Beltran, Paula Blanco, Pol López, Mima Riera, David Verdaguer.
Una obra de teatre escrita a sis mans ben segur que no és cosa fàcil. Jordi Casanovas, Pau Miró i Guillem Clua ho han intentat en una invitació del Teatre Lliure a tres dels dramaturgs més interessant i prolífics del moment al nostre país, i el resultat final mostra les dificultats d’assemblatge de tres maneres de fer diferents i encara més quan s’intenta abordar una situació tan polièdrica i desconcertant com la que vivim, regida per la inestabilitat i el desencís social, que ningú no sembla saber com canalitzar més enllà d’un joc polític que fastigueja tothom.
'La revolució no serà tuitejada' és, en primer lloc, un apunt de retrat del nostre moment. En segon lloc, una mirada de les possibilitats de la tecnologia com a vehicle per fer possible el que sembla impossible. I en tercer lloc, i sobretot, una obra de teatre ben dirigida, molt ben interpretada, però amb un text dispers, molt epidèrmic, poc polític malgrat el títol (pensat força abans de l’escriptura) que defuig qualsevol reflexió més enllà de dir-nos, in extremis, que la mobilització és necessària i que tots hi comptem. Vaja, a la propera, no et quedis a casa.
L’obra comença amb una escena que sembla un esquetx de situació, un acudit molt ben escrit, però res més, en una Apple Store. Continua evocant el món de les grans corporacions i el sotmetiment de l’individu amb l’arribada d’un nou empleat a la botiga, menys entusiasta que els seus companys de riure enquistat, i molt més pragmàtic i sincer. L’individu enfront del sistema que ja ha deglutit els altres empleats i que planteja una intriga que desapareix, que deixa en l’aire qualsevol relació dramàtica en la següent escena, que es capbussa en la figura de Steve Jobs com a guru emocional, per retornar finalment al principi en un joc teatral suficient per tancar la història però no per donar-li cohesió i coherència al conjunt del text.
El millor, sens dubte, de tot plegat és, en un espai escènic funcional, la interpretació dels membres de La Kompanyia, grup sorgit del Lliure, amb joves però molt competents intèrprets entre els quals, per a nosaltres, destaquen Pol López per la veritat que destil·len els seus personatges i Paula Blanco, per l’energia, tensió i intenció dels seus. Un projecte no reeixit però que agradarà el públic menys exigent.