Si hi ha algun gènere teatral que tots els catalans dominem, ens dediquem o no professionalment a la interpretació, és el dels dinars familiars. Cadascú es coneix les seves coses, però qui més qui menys domina la litúrgia implícita de l’ocasió, treu les seves millors armes per sobreviure l’àpat i fa les filigranes necessàries per abordar o evitar temes concrets. Com que tot plegat ens resulta familiar –mai més ben dit–, pujar-ho a l’escenari funciona de meravella.
I més si és amb un repartiment encapçalat per Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas, els pares d’una família convencional que han fet un canvi de vida i han marxat de la ciutat a perseguir la fantasia eco amb la que tot urbanita ha fet volar coloms algun cop. Els acompanyen, amb gairebé el mateix grau de protagonisme, Sara Espígul, Miranda Gas i Júlia Bonjoch, que són les seves tres filles i Arnau Puig, Marc Bosch i Tai Fati, que fan de les parelles de les filles. I aquest elenc, precisament, és un dels principals encerts del muntatge. No només perquè tots ells són professionals excel·lents i sòlids, sinó perquè és tan coral que no se sap dir qui és el protagonista de la història.
L’espectador només surt del menjador quan la paret de l’habitació admet projeccions
El punt de partida és una fórmula pràcticament infal·lible: un dinar familiar per celebrar l’aniversari del pare i tastar un fricandó de la mare, però que la filla mitjana (Sara Espígul) en fa trontollar l’harmonia quan es planta amb una truita de riu perquè ara no menja carn. A mesura que la trama avança en un únic espai –el menjador de casa els pares–, anem coneixent i descobrint els motius pels quals tots i cadascun dels personatges actuen com ho fan. L’espectador només surt del menjador quan la paret de l’habitació admet projeccions, però qui hi entra de tant en tant són els regidors, encarregats dels canvis d’escena.
Parlar de família ha estat una tasca complicada generalment i sempre serà inevitable posar focus en la qüestió generacional. Cadascuna té els seus propis conflictes i les seves pròpies solucions i donar veu a totes elles per poder entendre-les totes sense caure en clixés és sens dubte un dels encerts del text i del muntatge. Benvingut el caos familiar, voldrà dir que estem prou vius per mantenir-lo.
