A Enrico Ianniello ja el coneixíem gràcies a Oriol Broggi, de 'Filumena Marturano' o 'Questi fantasmi'. Sabíem que és un actor de primera línia napolità, que també ha fet fortuna a l'audiovisual, al 'Mia madre', de Nanni Moretti, per exemple. O que és el principal responsable de l'èxit de les obres de Pau Miró a Itàlia, de qui n'és el traductor. Però mai no l'havíem gaudit, a casa nostra, aguantant tant de pes en escena com en aquest 'La veritat de la mentida'.
Tot passa per Ianniello. Gairebé no desapareix. I és el seu conflicte el que mou la peça, entre l'admiració per l'amic que ha canviat de vida a través d'una nova parella, molt més jove que l'anterior, i l'amor, sí, que sent per la seva esposa, amb qui fa almenys vint anys que està casat. L'autor, Florian Zeller, el mateix d''El pare' i 'La mare', la va escriure per a un altre tòtem, Daniel Auteuil, el Daniel a qui dona vida Ianniello, un home indecís, editor de professió, que sol fer el que li mana la dona, bon cuiner i sense ganes de ficar-se en problemes.
El cert és que 'La veritat de la mentida' no és cap obra escrita per canviar-nos la vida. És tan clàssica com un sopar de dues parelles. N'hem vist una pila d'obres del mateix estil, des de 'Qui té por de Virginia Woolf', d'Edward Albee, a 'Un deu salvatge', de Yasmina Reza. Sabem, doncs, que passarà alguna cosa. Aquí, la qüestió és que en Patrick (Frank Capdet) fa poc que ha deixat l'esposa per una dona de 28 anys, l'Emma (Aida Llop). En Daniel se'l troba i el convida a sopar, cosa que sap que empiparà la Isabelle (Concha Milla), gran amiga de l'ex ultratjada. Ell l'ha admirat sempre, al Patrick.
'La veritat de la mentida' és tan clàssica com un sopar de dues parelles
En Daniel i la Isabelle no es diran el nom del porc com la Martha i en George, la parella de 'Qui té por', ni s'acabaran esbatussant per mor dels fills, com els personatges de Reza. No. Però sabrem què pensen en tot moment, què no es diuen i per què ho fan. Perquè bona part de la funció passa com en un apart, amb els intèrprets dient de viva veu què els passa pel cap.
Vet aquí, doncs, la complexitat de la funció, perquè l'espectador ha d'agafar de seguida el mecanisme: què diuen de debò i què pensen els personatges. I el director, Guido Torlonia, ho aconsegueix.
L'espectador ha d'agafar de seguida el mecanisme: què diuen de debò i què pensen els personatges
I, per molt que l'Emma sigui realment espaterrant, qui ens deixa bocabadats és Ianniello. Aquesta dicció italiana que arrossega és deliciosa. La seva manera de moure's, de mirar al seu voltant, de tenir por, de ser Daniel, s'ajusta com un guant al personatge. Dubto que Auteuil ho fes millor.
