La vida es sueño és un text deliciós que no ens cansem mai d’escoltar, sempre que estigui ben dit, esclar. La proposta de la Compañia Nacional de Teatro Clásico que dirigeix Helena Pimenta és, si em permeten el joc de paraules, força clàssica, vull dir convencional, amb una escenografia corpòria correcta i funcional i, per tant, basada en la interpretació. I aquesta és irregular. De fet, si no fos pel sensacional Segismundo de Blanca Portillo la funció, almenys la de l’estrena (ja se sap que cada funció és diferent) no aixecaria cap.
Bàsicament és una qüestió d’energia. Sembla que ella la tingui tota i la resta visqui en la inanitat. L’actriu fa seu Segismundo i ens endinsa en el seu drama personal captivant tant amb la gestualitat com amb la intenció i claredat de les paraules. El seu lament per no saber què ha fet per estar engarjolat, la seva cara més bèstia quan “somnia”. El dubte entre el somni i la realitat. Un plaer. En conseqüència, la funció davalla i perd intensitat quan ella no hi és. El Clarín de David Lorente té la gràcia necessària i Fernando Sansegundo composa un Clotaldo prou creïble. Al Basilio de Joaquín Notario és correcte però li falta personalitat, alguna cosa que el faci diferent d’altres Basilios. En canvi l’Astolfo de Rafa Castejón és tou, encarcarat, i la Rosaura de Marta Poveda va de menys a més. De fet, a la primera escena no s’entenia gaire bé res del que deia. Especialment molest i dramàticament inútil, el subratllat musical sobre alguns dels monòlegs. Com si el text no tingués ja la música posada en el vers. –Santi Fondevila.
