Les mans
La Paula (Raquel Ferri) està asseguda en una butaca del menjador. Som a primera hora del matí i en una casa al bosc, lluny de la ciutat. L'Isaac (Ernest Villegas) es lleva. Li pregunta com és que no ha anat al llit i ella li diu que no el volia molestar. Està nerviosa perquè ha començat els assajos per al rodatge de la seva primera pel·lícula com a directora. Però té altres motius per manifestar la seva inquietud: ha de despatxar la seva parella del projecte, l'Isaac, que és actor. Així comença 'Les mans', potser el drama aparentment més senzill que ha escrit Llàtzer Garcia, després de peces tan rodones com 'Al final, les visions', 'La pols' i 'Els nens desagraïts'. Aquí posa cara a cara dos personatges que treballen i viuen junts, en una feina (el cine) on l'ego pot destruir-ho tot. I fan com és del teatre anglosaxó, a voltes em sembla que estem veient un Albee ('Qui té por de Virginia Woolf') o un Pinter ('Traïció'), o una barreja de tots, amb el segell propi d'un autor que, millor que ningú, sap tensar situacions fins al límit i treure tot el suc a la psicologia profunda dels personatges. "Què és més important: la parella o la feina?" El conflicte entre la Paula i l'Isaac és íntim, però també professional: on és el llindar quan la teva parella i tu sou compatibles laboralment? Què és més important: la parella o la feina? Quins són els teus drets quan la teva vida passa a formar part d'una obra de ficció? Tot això és el que intenten resoldre els personatges de 'Les mans'. V