La Villarroel

Saturats com estem de tanta Odissea, pel·lis de Marvel i èpica testosterònica, el teatre de Simon Stephens resulta tot un bàlsam. Figura clau de la dramatúrgia anglesa contemporània, l'autor reivindica la grandesa dramàtica de les vides corrents, sense necessitat d'herois ni gestes extraordinàries. Morning sun n'és un exemple. Inspirada en la pintura homònima d'Edward Hopper, l'obra s'aferra a la senzilla i, alhora, rabiosa poesia que tenen les nostres vides. Cap existència és ordinària, l'humanisme va d'això. Ambientada a una Nova York de postal, l'obra remunta la vida de Charley McBride (Míriam Iscla), també la de la seva mare i filla. Tres generacions de dones corrents (explicades per homes en l'autoria i la direcció) que travessen un segle com a testimonis de la història, de la sida a l'11-S, ja ho sabem, el que és personal és polític. La Charley de Míriam Iscla vibra en una intensitat constant que ens acaba per perforar Teixida com una polifonia de veus, la narració cavalca sense trama dominant, fragmentada en petits esdeveniments i personatges que ens enganxen pels detalls seleccionats, amb una economia narrativa precisa. La direcció de Pau Roca s'allunya d'artificis per esprémer el suc de la quotidianitat, amb solucions imaginatives que aporten dinamisme, però també altres composicions d'escena que es repeteixen i resten ritme. Qualsevol excusa és bona per gaudir de la Iscla en la curta distància d'una sala com la Villarroel. La seva Charley vibra en una intensitat...

El teatre també pot ser una manera de parlar de les inquietuds de les noves generacions, qüestionar idees establertes i descobrir altres punts de vista. Aquesta és la proposta del Festival RBLS, que celebra la seva desena edició del 6 al 20 de novembre amb una programació d’arts escèniques adreçada especialment a adolescents i joves. El festival passa per Barcelona i diverses poblacions catalanes, com Canovelles, Cardedeu, Granollers, Mataró, Manresa i Sabadell, entre altres; amb espectacles que combinen humor, memòria històrica, identitat, reivindicació i noves formes de narrar. La programació vol anar més enllà de l’escenari convencional, amb teatre documental, autoficció, comèdia i històries que posen sobre la taula qüestions socials i personals. Entre les propostes d’aquesta edició hi ha Los bancos regalan sandwicheras y chorizos a La Villarroel, Hora bruixa al Teatre Tantarantana i Ricard de 3r, també a La Villarroel. El cartell a Barcelona es completa amb els muntatges de Quan el món pesa, Bonobo 2.0 i Un mal normal. Els horaris, els espais i els preus varien segons l’espectacle; consulta la programació completa i les entrades al web oficial del festival.

El que fa Cristina Clemente a Dones de ràdio és extremament complicat, a l'abast de molt pocs autors: una comèdia a partir d'una situació tràgica sense deixar-se pel camí ni una engruna de sensibilitat. Sap que no pot fotre-se'n, del càncer de mama, ni del drama que travessen milions de dones. Però pot crear una situació, uns mecanismes, que provoquin aquesta cosa tan estranya que és riure, o almenys esbossar un somriure, mentre plores. I tot això és possible perquè disposa d'un director que es pren molt seriosament això del teatre i que sap ensumar els èxits, que sap subratllar frases i fer moure les peces com un escaquista, fins i tot qui té la idea de col·locar un pedrot gegant al mig de l'escena, sobre el qual giraran les seves criatures. Sergi Belbel, mestre de Clemente, ha assumit el text com si es tractés de Yasmina Reza o de Neil Simon, com si fos un clàssic contemporani, cosa que no tinc cap dubte que Dones de ràdio acabarà sent: amb la tirada que té l'autora a Europa i Amèrica Llatina, ja es deuen estar barallant per adaptar-la. Sergi Belbel ha assumit el text com si fos un clàssic contemporani A més, disposa de tres actrius que han assumit els seus papers conscients que representen totes aquestes dones que han passat por, que han han vist com els queien els cabells, que han amagat (o no) la malaltia, que s'han sentit incompreses. Es posen en la pell de tres criatures ben diferents. La Rosa (Àngels Gonyalons) és una dona madura d'èxit, una reina, que diu ella,...

L'aparició d'un vell conegut a una casa que arriba per provocar un terrabastall de proporcions diverses és un dels motors recurrents del teatre, des d'Oncle Vània a Göteborg. I Lucy Kirkwood utilitza el mateix esquer a Els fills per fer-nos capbussar en una obra de gran abast ideològic i moral sobre la responsabilitat de les generacions més grans respecte a les que venen darrere. Tot el que planteja és tan vigent que fa feredat i no hi ha res sobrer, en aquesta obra. Aquí, doncs, tot comença amb l'arribada de la Rose (Emma Vilarasau) a la llar de la Hazel (Mercè Arànega) i en Robin (Jordi Boixaderas). Tots tres són físics, es coneixen de tota la vida, però fa prop de 40 anys que no es veuen. No sabrem el motiu de la visita de la vella amiga fins al final i serà important. El món de la funció és un lloc que acaba de patir un accident nuclear i, per tant, podríem dir que estem davant d'una peça de caire apocalíptic, d'una apocalipsi concreta, fins i tot quotidiana. Però Kirkwood és prou hàbil per presentar-nos tres personatges sèniors (estan jubilats), amb cartes amagades i una relació íntima per sucar-hi pa. Kirkwood ens serveix el drama sense escarafalls, a poc a poc En molts sentits, Els fills és de manual, com El barquer, per posar un exemple. Hi ha un conflicte interior (la relació entre els personatges) i un d'exterior (l'accident) que es barallen per ocupar el primer lloc. El desafiament de l'autora és que es donin la mà. I aquí la dificultat és no caure en el...