L'art de la comèdia

 

Hi ha molt d'Oreste Campese al Don Arturo d''El viaje a ninguna parte' de Fernando Fernan Gómez. La mateixa resignació sàvia i altiva. Tots dos lideren l'orgullosa germanor entre els còmics que sobreviuen a empentes i rodolons en la postguerra espanyola i la companyia itinerant que recorre Itàlia per aquests mateixos anys arrossegant els seus baguls i la seva carpa. Un Don Arturo que apareix com una ombra en el magnífic pròleg de 'L'art de la comèdia' d'Eduardo De Filippo, i torna a aparèixer en el debat aferrissat amb l'alt funcionari que els podria salvar del seu últim anunci de defunció. I no ho fa.

És improbable que Lluís Homar –amb el barret col·locat en l'angle preferit de De Filippo– tingui aquesta imatge quan comença a mesurar l'immens escenari de la Sala Gran del TNC i amb aquest primer gest atrapa l'espectador en una brillant reflexió sobre la "utilitat "del teatre. O potser sobre la "necessitat" d'un determinat teatre: el que és fidel a la realitat del seu temps.

 

El muntatge que dirigeix i coprotagonitza és el compendi perfecte entre tesi i praxi. Defensa d'una idea del teatre a través d'una funció impecable. Gran treball actoral –amb Andreu Benito i Joan Carreras trencant les seves respectives zones d'confort– i una posada en escena que acull les impossibles dimensions de l'escenari per jugar amb la idea de l'espai invisible de trobada entre la ficció i el públic.

Una gran comèdia que es divideix en una part expositiva i dialèctica, i en una altra en què l'autor decideix que la millor defensa és l'acció. El teatre es defensa amb teatre, amb uns enginyosos episodis que són ells mateixos un irrefutable manifest.