L'efecte

Teatre, Teatre contemporani
  • 3 de 5 estrelles
0 M'encanta
Guarda-ho
L'efecte
©Bito Cels
Autora: Lucy Prebble. Traducció: Jordi Prat i Coll. Direcció: Carol López. Amb: Paul Berrondo, Nausicaa Bonnín, Montse Germán i Pau Roca.
 
La depressió passa per ser la malaltia més estesa entre els habitants de la civilització occidental (al Tercer Món ni se sap) i ha estat i és un dels negocis més rendibles per a  la indústria  farmacèutica, malgrat els greus efectes secundaris d’aquests medicaments. Tot i que avui per avui és qüestionen força, els antidepressius s’han convertit en els fàrmacs més receptats i utilitzats per resoldre les malalties de l’ànima. I d’això se’n fa ressò la britànica Lucy Prebble (Haslemere, Anglaterra, 1981) a 'L’efecte', una obra, no obstant, sobre l’amor, sobre la capacitat sanadora de l’amor.
 
Quina diferència hi ha entre estar trist i estar deprimit?, li pregunta la doctora James (Montse German) a Connie (Nausicaa Bonnin), una noia que s’ha presentat voluntària per l’assaig clínic d’un nou fàrmac antidepressiu. I sens voler-ho, Connie trobarà en un altre voluntari, Tristan (Pau Roca), una mena d’amor que li serà suficient. Tot i que l’autora sembla estar de part d’aquells que pensen que els problemes no es resolen amb pastilles i del final feliç de la comèdia –per a nosaltres una felicitat agredolça–, el cert és que el plantejament es més clar i compromès que la resolució, que sense ser sentimentalment positiva no és per tirar coets. A la fi, hi ha algú que pugui respondre què es l’amor? Lucy Prebble tampoc.
 
'L’efecte', que es va veure al National Theatre, ens arriba amb una notable producció de Sixto Paz i amb una bona direcció de la retornada Carol Lopez, qui resol amb eficàcia l’estaticisme del text i condueix amb habilitat les interpretacions  de Paul Berrondo, Montse German, Pau Roca i una Nausicaa Bonnin  que emociona per la seva natural veritat, com sempre que puja a un escenari. Molt recomanable.

Per Santi Fondevila

Publicat

LiveReviews|0
1 person listening