De: Harold Pinter. Traducció: Ernest Riera i Arbussà. Dir: Xicu Masó. Amb: Carles Martínez, Albert Pérez, Marc Rodríguez.
'L'encarregat' ('The caretaker', 1960) és una de les primeres obres del Nobel de Literatura i el primer èxit d’una trajectòria farcida de reconeixements. Pinter l'escriu el mateix any que Samuel Beckett dóna vida a 'Dies feliços' i vuit després que 'Tot esperant Godot', sigui dit això per deixar clara la influència de l'anomenat teatre de l'absurd i del teatre de la 'incertesa' en un obra que està plena d’humor, com poques de l'autor.
Un humor que surt de la contraposició entre el que diuen els tres personatges i de com ho diuen arribant per moments a la figura del clown, per més que cap d'ells ho sigui. Ben al contrari: són un vagabund (Albert Pèrez) a qui recull i convida a casa seva un home discret, més aviat callat (Carles Martínez), i el seu germà esbojarrat (Marc Rodriguez).
El director, Xicu Maso, parla d’un partitura. I és ben cert que Pinter construeix uns diàlegs entretallats que exigeixen una execució mil·limètrica, naturalista sense realisme. I carai si Masó ho aconsegueix, amb la fluïda traducció d'Ernest Riera. Els tres actors, perfectament coordinats, jugant amb precisió la comicitat i el suspens d'unes situacions prou normals com per resultar estranyes. Si Albert Pérez està superb i Marc Rodríguez brillantment cínic, Carles Martínez ens regala una composició orgànica i unes expressions d'enorme profunditat.
Molt encertat el canvi dels referents geogràfics, ja que juga a favor de l'humor, l'espai escènic realista (Paco Azorín) i la il·luminació (August Viladomat). 'L'encarregat' és un dels millors Pinter que hem vist perquè penetra fins a l'arrel del text i l'absurd esdevé la quotidianitat de tots nosaltres. Gran teatre. Gran funció. Imprescindible.
