Les 9 maletes de Mercè Sampietro

Mercè Sampietro no sovinteja massa els teatres barcelonins, però això no vol dir que no sigui una 'dona de teatre'. De fet, va debutar com a actriu, al 1970, amb Olvida los tambores, d'Ana Diosdado, i no seria fins a uns anys més tard que faria el salt al cinema. Ara podem gaudir-la de prop a 9 maletes, una obra dirigida i escrita per Joaquim Oristrell, un altre ésser cinèfil, en la qual Sampietro dóna vida a la correspondència de diferents personatges il·lustres.

Per què aquesta obra per tornar al teatre?
Més que mai, per primera vegada en la vida, estic fent una cosa meva en tots els sentits, en la qual he decidit què faré, qui ho farà, com ho faré... És una passa endavant molt interessant. I, a més, ens ho passem molt bé fent-la.

En l'obra ets la Brenda i l'Eduard Iniesta, que t'acompanya a la guitarra, el Jacob. Conserves el llegat d'una bibliotecària que col·leccionava les millors cartes mai escrites.

Sóc la narradora que explica què està passant. Una dona que va explicant una història negra, un thriller, amb un assassinat inclòs. I tot això dóna lloc a parlar de les cartes, amb la música que va introduint l'Eduard Iniesta.

Quin és el paper del guitarrista?

S'ha adaptat al que demanava l'obra. I el que toca està molt relacionat amb la trama de la funció o la carta en qüestió.

Quin personatge t'ha encuriosit més?

Totes les cartes són molt curioses. Són cartes personals de personatges que són molt coneguts per la seva obra, més que per la seva personalitat, i dels quals en sabem poc de la seva vida. A mi, per exemple, m'ha sorprès molt una carta eròtica de James Joyce. Una carta que no t'imagines d'aquell senyor seriós, amb bigoti. O l'emotivitat de la carta que Lluís Companys envia a la seva dona abans que l'afusellin.

T'hauria agradat conèixer algú?

Molts. Groucho Marx, per exemple. O Napoleó. Tots són interessants.

Ja havies treballat amb Oristrell al cinema.

Jo li vaig proposar que es fes càrrec de la direcció i de la dramatúrgia de l'obra. És un home molt interessat en el teatre, que coneix la fusteria teatral. És molt intel·ligent, àcid i sempre va una passa més enllà. Coneix molt bé els actors.

¿Un actor, de debò, necessita el contacte directe del teatre?

M'agrada molt, el teatre. Vaig començar fent teatre i he tingut la sort de poder combinar teatre i cinema... Sí, necessites el contacte amb el públic. És molt important poder mesurar-te a tu mateix, amb el públic.