Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les tres generacions del Lliure

Les tres generacions del Lliure

El Teatre Lliure celebra el 40è aniversari de la inauguració, un “somni” fet realitat que ens ha ofert grans nits amb noms i cognoms

2666
1/10
Ros Ribas2666
Els feréstecs
2/10
©Ros RibasEls feréstecs
Camí de nit, 1854
3/10
© Teatre LliureCamí de nit, 1854
La nit de les tríbades
4/10
La nit de les tríbades
Un dels últims vespres de carnaval
5/10
Un dels últims vespres de carnaval
Roberto Zucco
6/10
Roberto Zucco
Les noces de Figaro (1989)
7/10
Les noces de Figaro (1989)
Operació Ubú
8/10
Operació Ubú
Quartet
9/10
Quartet
Gata sobre teulada de zinc calenta
10/10
Gata sobre teulada de zinc calenta
Per Andreu Gomila |
Advertising

Abans de començar 'Camí de nit, 1854', amb l’antiga cooperativa La Lleialtat de gom a gom, al carrer del Montseny de Gràcia, el públic va aplaudir. La gent aplaudia els valents que havien decidit obrir un espai a una mena de teatre com mai no l’havíem vist. No sabien què passaria, però intuïen que seria una cosa diferent, amb les grades a quatre bandes i els temps que estaven canviant. Fabià Puigserver havia aconseguit enrolar els més joves i valents en un projecte que, avui encara, ens regala, potser, el millor teatre que es pot veure a Barcelona. El Lliure l’han fet les persones que hi han passat. Per això hem parlat amb tres artistes que són la història viva del teatre.

Lluís Homar
©Cristina Reche

Lluís Homar: el fundador

És ell qui recorda, amb pell de gallina, aquella nit del 2 de desembre del 1976. Tenia dinou anys i, per tant, era el més jove de la tropa –Puigserver, Lluís Pasqual. Pere Planella, Muntsa Alcañiz, Imma Colomer, Joan Ferrer,  Quim Lecina, Anna Lizaran, Josep Minguell, Domènec Reixach, Fermí Reixach, Antoni Sevilla i Carlota Soldevila–. Diu que quan li van dir, cap a la Setmana Santa d’aquell any, que formaria part de la nova companyia del Teatre Lliure, no tocava de peus a terra. L’1 d’agost van entrar a l’antiga cooperativa La Lleialtat per posar-se la granota de treball i rebre amb gust les ordres de Puigserver mentre els paletes acabaven l’obra. Quatre mesos més tard, va saltar a l’escenari per començar a escriure una història teatral plena d’il·lusions, gresca, plors, morts i moltíssimes batalles.
Homar, de fet, capitaneja la celebració del 40è aniversari dirigint Les noces de Fígaro a partir del muntatge que Puigserver va fer el 1989, on l’actor interpretava el paper principal. Aleshores, recorda, vivien una època conflictiva, fins al punt que van endarrerir l’estrena fins que les administracions no es comprometessin d’una vegada per totes a cedir un espai més gran per al Lliure. Hi va haver molta pressió i, finalment, Ferran Mascarell, aleshores regidor de Cultura, va anunciar que el Palau de l’Agricultura seria per al Lliure durant 50 anys. Res millor que carregar amb 'Les noces de Fígaro', una peça de Beaumarchais estrenada el 1784 que anunciava la Revolució Francesa del 1789. Aleshores, era “el resultat de treball conjunt durant tretze anys” d’una tropa on hi havia Anna Lizaran, Carlota Soldevila, Emma Vilarasau i Jordi Bosch, entre d’altres. Ara, potser anuncia una altra revolució?

Àlex Rigola
©Iván Moreno

Àlex Rigola: el revolucionari

El primer cop que Àlex Rigola va posar un peu al Lliure tenia disset anys i va anar a veure, amb la seva mare, 'Fulgor i mort de Joaquín Murrieta', dirigida per Puigserver. I ja va tenir la sensació d’“entrar dins un somni”, aquella “caixa” màgica que era el Lliure de Gràcia. L’any 2000, amb 31, hi va estrenar 'Titus Andrònic', una autèntica revolució per aquella època. I aviat passaria a formar part de l’equip de direcció del teatre que encapçalava Josep Montanyès, fins que la mort sobtada d’aquest l’encimbellaria, contra tot pronòstic, al capdavant de la institució.
“Va ser un canvi radical de vida que es va emportar la meva joventut”, recorda Rigola. Ell va haver de fer-se càrrec del nou Palau de l’Agricultura, l’actual Lliure de Montjuïc, estrenat el 2001 amb 'L’adéu de Lucrècia Borja', de Carles Santos, va haver de tancar la seu de Gràcia per fer-hi reformes i batallar fort per tornar-la a obrir, el 30 de setembre del 2010, amb 'Gata sobre teulada de zinc calenta', de Tennessee Williams. “El Lliure va passar de ser una botiga artesanal a un macrocomplex”, diu. Mentrestant, va rejovenir l’equip, amb una mitjana d’edat per sota dels 30 anys i va portar la companyia del teatre per tot Europa, de Sant Petersburg a Milà. I allà dintre s’hi va deixar la vida. “Quan vaig plegar del Lliure vaig anar al cine, als Verdi, i no reconeixia els bars i les botigues del costat”, recorda.
L’ara codirector dels Teatros del Canal de Madrid destaca la capacitat del Lliure d’evolucionar. “Si fos el mateix del 76, ja estaria acabat”, dispara.

Advertising
Les noces de Fígaro
© Ros Ribas

Marcel Borràs: el nou talent

L’actor és l’encarregat de fer de Lluís Homar en Les noces de Fígaro que el Lliure recupera. Té 27 anys acabats de fer, però no és un nouvingut: va debutar-hi amb catorze anyets amb el 'Tot és perfecte' de Roger Bernat (2005). Aleshores no vivia a Barcelona i “no coneixia res”, diu. Però va descobrir un espai on es feia “el que té sentit que sigui un teatre públic”, i una família. Només van fer-hi quatre funcions i es va sentir com a casa. Recorda, per exemple, una conversa a l’ascensor amb la Noemí Alesan, responsable de relacions públiques, que el va animar i li va dir que segur que es veurien molt en el futur. Una pitonissa, la Noe. Amb Nao Albet, que també era en aquell muntatge, han fet al Lliure algunes obres mestres del teatre contemporani català al cicle Radicals Lliure que va existir durant el mandat de Rigola. Recorden aquell magnífic 'Dictadura-Transició-Democràcia'?
“El millor del Lliure és que no ha perdut la crítica constant cap a ell mateix, la pregunta constant de quin sentit té això que fem. Té una identitat que persisteix”, diu. Però, ara per ara, no es veu com a director del teatre d’aquí a deu anys. “Això és molt difícil”, exclama. Creu que encara li falta construir un discurs i que, quan faci 37 anys, encara no el tindrà. Mai diguis mai, que diu la dita...

Advertising