L'espera de Rem Binosi és la història de tres dones obligades a compartir un destí tràgic. També és un secret viatge per la literatura de la segona meitat segle XVIII, amb un inesperat salt final al fulletó melodramàtic del XIX. Ecos de Goldoni, Beaumarchais, Da Ponte i els relats llibertins. Un autor amb sensibilitat per fixar en una escriptura contemporània les relacions estima-criada de Le nozze di Figaro o la "il·lustració" de la casta inferior per descobrir els mecanismes de la superior.
Dividida en nou escenes (un embaràs), l'obra relata com neix la més íntima complicitat entre dos joves dones de diferent classe social. Una comtessa i una criada ocultes al món per protegir un contracte de noces que inclou com a clàusula la virginitat de la dona. El temps i la proximitat faran caure el mur de les convencions. Quedaran soles amb la franquesa emocional d'un mateix procés de vida transformador. Una relació observada per una solitària dida des de la seva amarga llunyania.
Comèdia que tanca amb una innecessària pirueta folletinesca d'errors tràgics. Fins a aquest final, L'espera és un intens document sobre el món interior en què es refugien les dones. Un autèntic caramel per a tres actrius. Juan Carlos Martel les ha dirigit amb el classicisme de l'escola del Lliure de Gràcia. Un suau codi per coreografiar el moviment i les seqüències per crear un espai d'íntima llibertat, excel·lentment aprofitat per Isabel Rocatti –és admirable com aprofita els moments de lluïment del gris paper de la dida–; Marta Marco, millor quan superi cert to pijo de la primera part, i Clara Segura, una explosió d'energia, domini escènic i capacitat de transformació emocional. Serà una actuació de deu quan moderi la velocitat amb què deixa anar una inintel·ligible cataracta de paraules en les primeres escenes de comèdia. Després arriba la calma i queda la intensitat d'una gran actriu. –Juan Carlos Olivares.
