El merescut èxit artístic i de públic que Carles Alfaro i Francesc Orella van obtenir fa uns anys amb el monòleg de La caiguda (TNC, 2003), d’Albert Camus, havia creat moltes expectatives en el retorn del director i de l’actor a l’obra del premi Nobel francès en una adaptació del seu llibre més conegut, L’estranger, feta en coŀlaboració amb Rodolf Sirera. No dubtem de la dificultat d’adaptar aquesta novel·la, amb un argument senzill però amb un personatge tan significatiu, tan estrany, tan peculiar, que manifesta la seva naturalesa amb respostes que poden deixar gelat. No sabem fins a quin punt les qüestions de producció poden haver influït en la idea de treballar només amb dos actors. Per altra banda, una qüestió plausible. El problema, al nostre entendre, és que Alfaro i Sirera han optat per desdoblar el protagonista. Per què? Ferran Carvajal és sempre el jove Meursault, però Francesc Orella també ho és i assumeix la resta dels personatges, com el jutge, el capellà o el veí proxeneta, que representen la societat per a la qual Meursault és un estranger.
En un espai gris que evoca tant la ceŀla com un habitatge de la casba d’Alger, la narració segueix l’original amb l’intercanvi de papers citat des de la mort de la mare fins al judici, un del trams importants i que aquí s’ofereix amb una gravació. El resultat, malgrat les bones interpretacions d’Orella i Carvajal, no enganxa com passa en llegir la breu novel·la, que ens sorprèn i ens porta de la mà de Meursault a fer-nos preguntes. La fragmentació de la posada en escena motivada per la duplicitat del personatge en desdibuixa el perfil, la seva manera de viure i la paraula narrativa s’imposen sobre la teatralitat. I és que, per absurd que sembli l’existencialisme de qui es conforma amb una rutina anodina, que no demostra sentiments de cap mena, i que viu el dia a dia sense preguntar-se per què vivim ni admetre cap explicació filosòfica, Meursault no és impenetrable. I aquí, creiem, justament es tractava d’entrar dintre del seu món, estrany a la societat, i que el text de Camus respirés amb força i expressés el conflicte entre ell i la societat. El joc que ens proposa Carles Alfaro no permet aquesta mena d’apropament al personatge. El director, a més, sembla que no confiï prou en la versió o en el vessant teatral del text, i per això converteix l’obra en una narració molt iŀlustrada amb petits detalls, gravacions, com dèiem abans, i un disseny d’iŀluminació massa dominant.
