Dos mesos i mig després de l’estrena, ja sense la xafogor del Teatre Grec, la controvèrsia de L’òpera de tres rals de Marta Pazos arriba al Lliure més lleugera. Tot i el rodatge, l'èpica de la caiguda de Mackie el Navalla continua sense tallar prou. En l’obra que enceta el cinquantenari del teatre, el gris s’imposa: domina l’escenografia i els vestuaris, impregna també els coloms, leitmotiv visual que accentua la monotonia. La vedet Marta Bernal rep el públic amb desimboltura cabaretera, però la promesa de trencar la quarta paret s’esvaeix quan l’espectacle es tanca sobre ell mateix.
A la Fabià Puigserver, la proximitat reforça el magnetisme plàstic de la proposta. Pazos porta Brecht i Weill cap a un univers entre l’expressionisme alemany i el formalisme escènic de Robert Wilson, amb maquillatges arlequinescos i cossos de dibuix animat. Les coreografies de Mabel Olea, basades en la deformació i els moviments d’autòmat, completen un llenguatge corporal exigent que el conjunt no sempre resol amb precisió.
No és gens fàcil trobar una manera pròpia d’habitar una farsa que no fa riure i fuig del realisme
No és gens fàcil trobar una manera pròpia d’habitar una farsa que no fa riure i fuig del realisme. Se'n surt Eduard Farelo, dibuixat com un ventríloc grotesc, també Nao Albet, que converteix Mackie en un Joker replet de tics que deshumanitzen el retrat. Júlia Truyol hi posa més presència terrenal, mentre que destaquem en el repartiment Clara Mingueza i Míriam Moukhles: totes dues resolen amb solvència el joc de la pantomima i la caricatura, també reeixides en la part vocal. Llàstima que la sexualització insistent de les figures femenines no permeti aterrar els personatges en el present.
La pregunta continua intacta: què és pitjor, atracar un banc o fundar-ne un?
La seducció visual de Pazos funciona d’entrada, però les tres hores conclouen en reiteració esteticista. No hi ajuden les transicions pesades, tampoc l'escenografia que gairebé no evoluciona. S'hi afegeix una picada d’ullet final al Lliure que sembla més una ocurrència que un desenllaç narratiu. En canvi, l’orquestra de Dani Espasa sona ara més viva i fa cavalcar la partitura de Weill, encara que moltes lletres es perden entre el so i la dicció.
Cinquanta anys després que Fabià Puigserver i Carles Santos portessin Brecht al Lliure per primer cop, la pregunta continua intacta: què és pitjor, atracar un banc o fundar-ne un? El distanciament brechtià que va fer fortuna durant la Transició compareix avui com una mena de filtre gris d’Instagram que assegura molts likes.
