Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Mario Gas, un home brutal

Mario Gas, un home brutal

Mario Gas es fica en la pell de Juli Cèsar un any després d’haver deixat el Teatro Español de Madrid

Per Andreu Gomila
Advertising

Quan li demanem a Mario Gas si va tenir algun Brutus a l'Español, riu. "Sí, esclar. Quan tens activitat social amb molta gent al voltant sempre hi ha un Brutus, un Cassi, un Marc Antoni...". I tu, has estat Brutus?, repreguntem, amb ganes de gresca. "Podria ser. Hi ha una cosa del Brutus que és molt bona, que és l'home que lluita per les seves idees i li costa sortir de la domesticitat per assolir un paper públic. Segons Asimov, és el pitjor de tots", ens engalta. Tot això ve a tomb perquè Gas és  Juli Cèsar en el muntatge de Paco Azorín que ens porta el Festival Shakespeare al Romea. Fa d'actor, sí, una cosa no gaire habitual en els últims temps. De fet, llevat de dos recitals de fa uns anys al Lliure, ell només recorda el paper que feia al final de L'Orestíada, al Tívoli, fa una eternitat, és a dir, vuit anys.

"Això va com va: m'agrada molt fer d'actor, m'agrada molt dirigir, programar, i també molt no fer res, encara que sembli mentida. Sortint de la voràgine de vuit anys de programar, dirigir, portar un teatre públic com l'Español, m'estan sortint algunes coses d'actor a la televisió, al cinema, que abans deia que no i ara les he fet", explica Gas.

Encara que ell digui que és pura casualitat, que faci de Juli Cèsar, després de la seva polèmica sortida del teatre municipal madrileny, és si més no curiós. "És un paper molt emblemàtic, és un paper central en una obra. Està molt bé, el paper", mareja. El burxem una mica i ens surt amb una referència històrica: "Quan Orson Welles va muntar Juli Cèsar al Mercury Theater es va inspirar en Mussolini, en un populisme fantàstic i terrible". Més pistes: "És un personatge polièdric, un home que té el poder i que vol tenir més poder. És un cabdill proper al populisme, que regala coses a la gent, que fa viaductes, pantans,  autopistes... És una persona controvertida que, dins de la seva intel·ligència, està disposat a assumir un poder més personal i autocràtic, cosa que el porta a la desintegració". Potser pensen en algú...

A un paio com Gas, que ha tractat amb molts polítics, aquest personatge és un caramelet. Fins i tot podríem pensar que li ha estat més fàcil donar vida a Juli Cèsar. "Qui no ha tractat amb el poder? -ens pregunta-. Qualsevol ciutadà rep les accions benefactores del poder i les accions més destructives del poder... ". Diu, doncs, que no li ha estat ni més fàcil ni més difícil i desplega davant meu, assegut i aclaparat en una terrasseta del carrer Guillem Tell, Sant Gervasi, la seva espectacular retòrica: "Jo intento aprofundir en el personatge, no quedar-me només amb la part anecdòtica, donar-li un contingut ideològic, no de partit, sinó polièdric, de com és com a persona, quines coses succeeixen entre el personatge públic, el privat, el que desitja, el que no desitja, la seva realitat onírica, la seva realitat aparent, i posar-me a les mans del director". Tocats i (gairebé) enfonsats...

Només ens queda un cartutx. Gas va dirigir el Festival de Tardor de Barcelona, una efímera experiència que va durar de 1988 a 1991, "dissortadament desaprofitada per l'administració", i potser té l'espina clavada d'haver triomfat com a gestor a Madrid i no a Barcelona. "No me'n vaig al llit pensant: oh, no m'han donat un teatre públic a Barcelona! Portar una casa teatral sempre és agradable, però això ha de tenir unes contrapartides de llibertat i de coherència que moltes vegades... No perdo el cul per anar a un teatre públic". Enfonsats...

Advertising