De: Stephen Sondheim. Idea: Craig Lucas i Norman Rene. Traducció de Roser Batalla. Dir: Toni Martin. Direcció musical: Xavier Torras. Amb: Mone Teruel i Toni Viñals.
El patchwork és una manualitat molt popular als Estats Units. Consisteix en reciclar retalls per compondre –de vegades– autèntiques obres d'art. El musical de butxaca 'Marry me a Little' de Craig Lucas i Norman Rene utilitza la mateixa tècnica: cançons de Stephen Sondheim descartades, tallades, oblidades o nonades, unides per crear una exquisida joia del gènere. Una successió de monòlegs interiors cantats el nexe del qual és la soledat. Un home i una dona –veïns sense saber-ho– abandonats a la seva sort de 'single' urbà un dissabte a la nit a la gran ciutat. Sense plans, sense companyia. Només amb els seus somnis, desitjos i esperances. En el número u de la seva llista: l'amor, o el que més s'hi assembli per no sentir-se morts.
La selecció musical de Lucas-Rene per construir la deriva emocional de l'obra és impressionant. Tot i que el catàleg de cançons pot variar lleugerament d'una producció a una altra, el nucli dur, format per temes creats per a 'Company', 'Follies', 'Into the Woods' , 'A Little Night Music' i 'Saturday Night', desplega en poca més d'una hora un minuciós retrat de la fragilitat de l'ésser humà. Una cadena d'associacions –fins i tot propera a la idea del muntatge d'Eisenstein– on el que compta és la idea que genera la suma d'emocions reflectides en les cançons.
L'excel·lent muntatge dirigit per Toni Martín s'aparta lleugerament de les habituals produccions de 'Marry me a Little'. Hi ha una clara voluntat d'estilització, de creuar el realisme de Sondheim amb les comèdies musicals blanques de la RKO. 'Top Hat' està en l'escenografia de Xavi Sastre en l'anècdota que provoca el malentès i el (des)encontre dels dos personatges i en la picada d'ullet a un possible final feliç, no imaginat per Lucas i Rene. Estilització present també en recursos tan onírics com el núvol de bombetes que envolta els protagonistes en 'So many people'.
Una exquisida miniatura que expressa la passió que Martín sent pel gènere i que ha traslladat a les dues impecables interpretacions de Mone Terol i Toni Viñals. Dues escoles de cant de diferents –ella més propera al jazz i el blues i ell a la lírica– amb un efecte curiós: de vegades la capacitat de transmetre màxima intensitat emocional no depèn de tenir o no una gran veu. I malgrat que estan magnífics, Mone treu de molt endins uns matisos d'emoció que són el llaç final d'aquest regal nadalenc instal·lat a l'Espai Lliure.
