MCBTH

Àlex Rigola presenta al Nacional una revisió del MCBTH que va estrenar fa unes setmanes a Temporada Alta. Canvis: reequilibra el text, elimina les ocurrències que mai han de sortir de la intimitat dels assajos i rebaixa l’erotisme de 'femme fatale' de Lady Macbeth. I sobretot ha deixat de confondre la distància amb la sornegueria. Aquest MCBTH.2 és més analític, més concentrat en la deriva neuròtica del protagonista. La dissecció que aplica Castorf en els seus muntatges i que recorre a la vulgarització del context dramàtic per eliminar barreres entre obra i espectador.

Tot i que encara no és una proposta per a neòfits en Shakespeare, l’espectacle es fa més inteŀligible, fins i tot queda molt més clar el perquè de la divisió en dues parts, més enllà de les exigències per la transformació de l’escenari. Si primer la decadència moral i psíquica dels personatges centrals s’observa des de fora, amb la fredor d’un informe d’empresa, amb Macbeth com a president i Lady Macbeth com a directora executiva, després aquesta percepció es fa interna, vista amb la ment pertorbada però terroríficament conscient dels personatges. Ara sí es justifica l’ullet musical i textual al Twin Peaks de Lynch. L’últim tram s’allunya de la convenció teatral per acostar-se a un somieig sintètic. Més acció artística que drama. Més abstracta, però també més torbadora i intensa.

Els personatges es fan transparents. Ja no queda temps ni seny per a segones lectures. Bojos d’inevitabilitat, abatuts per la seva obtusa ambició per controlar la destinació. En el seu fracàs es mostren amb la dignitat que mai van tenir en el seu temporal triomf. Accepten la derrota sense penediment. Llavors es comprèn la fascinació que va portar Kurosawa a convertir Macbeth en Tron de sang.

El millor que queda de la primera versió de MCBTH és l’entrega i la interiorització de la proposta del repartiment. Aquest valor ha crescut. Tots estan bé, però Míriam Iscla (McDuff), Lluís Marco (Duncan), Alícia Pérez (Lady Macbeth) i Joan Carreras (Macbeth) fan una demostració de com un intèrpret transcendeix el personatge per convertir-se en una peça valuosa d’un sistema dramàtic més complex. Un acte de generositat que el públic valora amb el seu interessat silenci. La densitat silent que provoca el repte, encara que de vegades necessiti el previ reconeixement de l’error. –Juan Carlos Olivares.