Mequinensa

A la petita pàtria hi ha tot l’univers possible. Sobretot quan parlem d’aquella terra que es nodreix de la mitologia de la infància. Paisatge de la memòria que només uns pocs privilegiats saben situar en una dimensió literària paral·lela i superior. Llocs amb les seves pròpies lleis i déus com Macondo o Mequinensa. El realisme màgic que permet la convivència dels morts i els vius sense pertorbar l’ordre natural. Pobles habitats per noms de majestuosa ressonància mítica (Crònides, Arquimedes, Penèlope, Leucofrina ...) submergits en l’infinit de la posteritat. Macondo sobreviu ocult a Aracataca. Mequinesa va desaparèixer entre les aigües del desarrollismo franquista. Va néixer una rèplica, però, la que Jésus Moncada va convertir en el ‘rovell de l’ou’ de la seva galàxia literària roman anegada en aquell punt perdut de la Franja de Ponent en què es troba l’Ebre amb el Segre.

Aquest mite reapareix ara en la dramatúrgia que Marc Rosich ha elaborat a partir de l’obra de Jesús Moncada. Mequinensa és Camí de sirga, però també Calaveres atònites, relats d’El cafè de la Granota i altres contes necessaris per pintar aquesta naturalesa humana inclassificable que en franca competència amb l’Ebre és l’autèntic pilar de la literatura del demiürg Moncada. Rosich s’ha permès algunes llicències a l’hora de rejovenir algun personatge i ha mantingut en el misteri la cara del jutge Crònides. Decisions preses per dibuixar un comprensible mapa dramàtic de les forces vives de Mequinensa.

Xicu Masó –que assumeix també el paper del finat pirata de riu Arquimedes– ha optat per dirigir un espectacle que no és exactament una adaptació dramatitzada d’un text literari. Ha preferit dirigir un equilibrat híbrid entre la prosa i el teatre per preservar al màxim el intransferible humor de Moncada. En un espai poètic, declaradament metafòric (un llaüt-llibre que s’enfonsa en un negre mirall) i potser massa preciosista de Paco Azorín, l’espectador es deixa seduir per uns contes perfectes (el viatge iniciàtic del secretari Fontcalda, l’arribada a la Lluna , les banyes místiques de la majordoma, la victòria en un partit de futbol amb l’ajuda còmplice dels rius, el comiat de Nelson mentre arrossega el seu llaüt) que arriben amb la màgia d’un conte sense edat. Si la infància és l’eternitat, Moncada la va viure i Masó ens permet compartir-la per un temps finit. –Juan Carlos Olivares.