Saturats com estem de tanta Odissea, pel·lis de Marvel i èpica testosterònica, el teatre de Simon Stephens resulta tot un bàlsam. Figura clau de la dramatúrgia anglesa contemporània, l'autor reivindica la grandesa dramàtica de les vides corrents, sense necessitat d'herois ni gestes extraordinàries. Morning sun n'és un exemple. Inspirada en la pintura homònima d'Edward Hopper, l'obra s'aferra a la senzilla i, alhora, rabiosa poesia que tenen les nostres vides. Cap existència és ordinària, l'humanisme va d'això.
Ambientada a una Nova York de postal, l'obra remunta la vida de Charley McBride (Míriam Iscla), també la de la seva mare i filla. Tres generacions de dones corrents (explicades per homes en l'autoria i la direcció) que travessen un segle com a testimonis de la història, de la sida a l'11-S, ja ho sabem, el que és personal és polític.
La Charley de Míriam Iscla vibra en una intensitat constant que ens acaba per perforar
Teixida com una polifonia de veus, la narració cavalca sense trama dominant, fragmentada en petits esdeveniments i personatges que ens enganxen pels detalls seleccionats, amb una economia narrativa precisa. La direcció de Pau Roca s'allunya d'artificis per esprémer el suc de la quotidianitat, amb solucions imaginatives que aporten dinamisme, però també altres composicions d'escena que es repeteixen i resten ritme.
Qualsevol excusa és bona per gaudir de la Iscla en la curta distància d'una sala com la Villarroel. La seva Charley vibra en una intensitat constant que ens acaba per perforar, sense estridències ni lluïments innecessaris, un festival d'emoció continguda. Raquel Ferri aporta, com a filla, una mirada sobre la fragilitat dels vincles afectius, amb algun accent interpretatiu massa marcat en personatges foscos com Brian.
El rol de la mare resulta efectiu, però l'Anna Güell brilla amb força en la gran varietat de registres que afronta. Impossible no enamorar-se de personatges seus com Eddy, bondat i tendresa com a forma de resistència. Només es pot qualificar de màgia això que fan, aconseguir trencar-nos d'emoció a través de l'èpica de la gent senzilla. Malgrat tot, els abundants estossecs i algun mòbil que trenca la funció ens recorden que la maldat també existeix.
