Prova del cotó: traslladar 'My sweet country' de l'escenari del Poliorama al centre de la Rambla. El repte: mantenir l'atenció del públic durant 1 hora i 25 minuts. Tot apuntaria al fracàs. Encara que mai no se sap. Els guiris podrien veure una acció musical divertida l'espectacle signat a vuit mans per The Mamzelles i Àlex Mañas. Una excentricitat per a tres minuts comptats. Tampoc no cal ser foraster i monóglota per invocar les musaranyes després d'un temps prudent procurant seguir el relat de tres càndides dones que sense saber com es converteixen en prostitutes enllitades amb el poder. No cal culpar-les. Tampoc no ho sap l'autor d'aquest experiment amb gasosa.
Un cop explotat des del minut 1 l'encant naïf que persegueix com un anatema artístic The Mamzelles (Paula Malia, Bàrbara Mestanza, Paula Ribó) i haver somrigut una estona amb el surrealisme minimalista de les seves cançons, 'My sweet country' descobreix les seves moltes precarietats sense compensar-les amb talent. Què no hi ha diners. No importa. Que es vegi amb un mal interpretat exhibicionisme que la posada en escena és barata i barroera, amb especial menció al rudimentari ús dels recursos audiovisuals. Que no hi ha història. No importa. Posem en marxa l'el·lipsi amb la subtilesa d'un carnisser en un escorxador industrial. Tall, tall, buidatge. Ja l'omplirà el públic, que segur que no li falta imaginació per tapar els buits entre miniescena i miniescena. Sembla un argument escrit per desenvolupar en deu missatges de twitter. Que no és un musical. No importa. Explotem els recursos propis de The Mamzelles per deixar caure unes quantes cançons que no fan avançar la història, ni serveixen de comentari en 'off', ni obren una nova dimensió dramàtica. Un element més per alimentar el caos general dramatúrgic.
I hi són elles i els seus personatges. Amb l'estètica i actitud d'un modern anunci de compreses –Voltaire aplicat al màrqueting de la higiene femenina– s'afanyen a apuntar-se a les últimes tendències postfeministes, reproduint les mateixes aspiracions i perfils que ja tenien als anys 50 les models de Com casar-se amb un milionari de Negulesco. Però les aventures de Lauren Bacall, Marilyn Monroe i Betty Grable tenien espurna, sofisticació i ironia. A 'My sweet country' el personatge més aconseguit és una versió de còmic d'Anita (la fantàstica) Obregón.
