Toni Cabré va guanyar el Premi Serra d’Or amb Navegants el 2000. Gairebé un lustre abans que les xarxes socials comencessin a donar indicis de tota la seva potència transformadora de les relacions personals. La missatgeria per mòbil era un instrument rudimentari comparat amb la irrupció de Facebook –per esmentar la plataforma més popular–, l’expansió posterior dels smartphones, Twitter i l’última onada d’aplicacions per connectar i localitzar en la realitat virtual a altres éssers humans.
Aquest sorprenent aspecte anticipatori fa d’aquesta comèdia tràgica amb elements de misteri una peça especial. La premissa és tan particular (una relació emocional estrictament basada en la mentida i la falsa identitat) i el desenvolupament tan asfixiant com la situació d’una presa embolicada en una teranyina, que 'Navegants' podria haver enriquit la nòmina dels guions clàssics d’'Historias para no dormir' de Narcís Ibáñez Serrador o 'Películas para no dormir', la seva maltractada continuació.
Un relat sobre l’addicció que generen les biografies inventades en dos éssers que porten a macabres extrems l’ocultació dels seus veritables jo. Un comportament comú a les cites virtuals (mentir en les aficions, l’aspecte, l’estat civil) es converteix en el principal –i ja no tan comú– estímul sexual d’una parella que no vol o no sap com desfer-se de la seva creixent espiral de ficcions cada vegada més cruels i perilloses. Una relació torbadora i perversa com el romanticisme de Cronenberg. Una història de dominació sadomasoquista, de dependència del dolor psíquic per mantenir viva la pulsió sexual.
Marc Molina condueix correctament l’evolució d’una obra que comença amb el to intranscendent d’una comèdia al dia de les novetats de festeig virtual i trobada a trobada s’enfosqueix fins arribar a l’inesperat desenllaç i un epíleg que deixa tota la trama estranyament oberta. Correcció que també s’estén a les interpretacions de Roser de Castro i Andreu Sans. Potser li hauria convingut a la direcció d’escena una mica més de sofisticació, de més treball sobre el subtext. La sensació dominant és que queda potencial dramàtic per explotar, que les actuacions podrien haver estat més matisades, més complexes. Però el que donen és suficient per fer justícia a un text que et deixa al carrer amb un suau calfred al cos. –Juan Carlos Olivares.
