Per al poder la majoria silenciosa és la majoria virtuosa. Qui calla, atorga, assenteix i consent. Així s’escriu la història oficial dels pobles. No tots els silencis són iguals. No és el mateix diluir la culpa sota un matalàs de silenci col·lectiu (Alemanya), fugir de les paraules i de la responsabilitat posant-te en l’últim minut del costat dels maleïts (Itàlia, Àustria) o mantenir la boca tancada durant quaranta anys i després perpetuar democràticament el 1978 la llei del silenci (Espanya). 'No parlis amb estranys' d’Helena Tornero és un mosaic d’històries protagonitzades per aquesta majoria silenciosa que va sobreviure a la postguerra i va permutar la sinceritat per un Seat 600, una hipoteca i vacances a la platja. Un silenci ie-ie, tan fals com els 'playback' d’'Escala en Hi-Fi'.
L’autora i directora prescindeix de distància i bàlsams, renuncia a l’abisme crític de Bernhard i a les tiretes d’humor de Sanzol, convençut a Delicades o A la lluna que la memòria s’activa millor amb una píndola daurada. Un text emocionalment en primera persona. Implicació que ofereix excel·lents resultats quan el relat es circumscriu a les petites mesquineses: una amiga amb un regal enverinat que truca a la porta d’una dona que torna del pou de la condemna política, el rebuig instintiu a la petició d’una inoportuna placa a la façana de la casa pairal per honrar els autèntics i desapareguts propietaris, el secret d’una vida després de la innocent preocupació d’una mare (“no parlis amb estranys”). En canvi, la seva posició trontolla quan abandona la dimensió de la intrahistòria i s’endinsa en la crítica transcendent: el discurs del militar i psiquiatre Antonio Vallejo-Nájera, defensor de l’eugenèsia per minusvalidesa ideològica, el curs de cuina espanyola en paral·lel al relat d’una torturada, la catarsi terapèutica davant d’un bust invisible. Una funció afí al teatre-document, però matisada per una buscada emotivitat que no sempre provoca l’efecte desitjat. Compta a favor amb la complicitat de la companyia del T6 –insegurs refugiats a la Sala Petita– i la troballa musical d’un madrigal del segle XVII ('We Be Soldiers Three'), adoptat pels mercenaris escocesos que van lluitar a la Guerra dels 30 anys contra els espanyols i en la Guerra Civil Anglesa que va enfrontar Cromwell amb Carles I. De vegades la música ho diu tot.
