La pàgina oficial del dramaturg Tim Firth reserva un espai destacat als grups de teatre aficionats interessats a representar les seves obres. Tot ànim i facilitats. Triomfa un títol sobre els altres: 'Calendar girls'. No hi ha companyia d’amateurs de ciutats, pobles i llogarets de camp anglès que no s’hagi sentit atreta per aquesta amable comèdia dramàtica basada en fets reals. Un èxit que es repeteix en el circuit professional. Agrada molt la història d’un grup de dones de classe mitjana, de les que tenen ja l'edat “invisible”, que animades per una tragèdia trenquen esquemes i posen nues per a un calendari benèfic. Erotisme amb decòrum.
L’obra es fa entranyable pel seu desacomplexat convencionalisme. Aquí no hi ha sorpreses. Un feliç passeig pel camí més fressat, pels sentiments més previsibles, pels personatges més familiars. Un espectacle amb ànima de saló de te, encara que les dones que retrata es caracteritzen just pel contrari. Són com un raig d’aiguardent. Directament de la discreta petaca a la delicada tassa de porcellana. Llàstima que Firth es passi amb els terrossos de sucre. Tampoc no controla l’administració de la tensió dramàtica. Bona fins a la central sessió de fotos –molt ben coreografiada–, i després incapaç d’incorporar nous elements d’interès. Hi ha apunts, com les crisis que genera la sobtada fama en les seves tranquil·les vides domèstiques, però sense el desenvolupament suficient per atrapar l’atenció de l’espectador fins al final.
La producció del Poliorama es presenta amb bona factura escenogràfica. Sebastià Brosa dignifica la intranscendència estètica d’un paisatge de províncies. Antonio Calvo dirigeix amb el mateix objectiu: donar-li una mínima riquesa a un material sense pretensions, totalment imbuït per l'ensucrada filosofia dramàtica de l’autor. Direcció discreta, per no molestar. Una funció per tenir una estona agradable, sense sobresalts artístics. Tot molt bonic. Passar-s’ho bé com fan les set protagonistes: Anna Azcona, Eva Barceló, Imma Colomer, Maife Gil, Isabel Rocatti, Catalina Solivellas i Teresa Vallicrosa. Elles tampoc fan més –ni menys– per trencar aquesta harmoniosa insubstancialitat.
Només una recomanació: deixar a la porta del teatre qualsevol sentit crític que li pugui malmetre la vetllada. Només fa nosa, com un inoportú cabell coronant un esponjós cupcake. –Juan Carlos Olivares.