Diuen que el teatre és sempre polític; almenys la companyia Mos Maiorum ho té clar. Veure una obra seva vol dir obrir un debat a través de testimonis anònims, i ara formen aliança amb el calòric Joan Yago en la dramatúrgia per seguir les convulses i vibrants dècades de la primera part del segle XX. També vol dir molta proximitat del públic, i en aquesta ocasió la quarta paret s’enretira fins a la porta del teatre, de manera que grada i palestra esdevenen un sol espai escènic amb el públic d’ombra.
Després que l’any passat fessin temporada a La Beckett, Nosaltres, els sense nom torna amb un nou repartiment al Tantarantana en un moment especialment oportú. De fet, l’obra marida de perles amb les protestes per l’habitatge i l’èxit als cinemes de La bola negra. Ireneu Tranis, Alba Valldaura i Xavi Duch representen aquella mobilització obrera solidària que va emergir de la supervivència amb la revolució industrial i va sacsejar els carrers i les estructures de poder fins que la Guerra Civil ho va fer saltar tot pels aires.
L’obra marida de perles amb les protestes per l’habitatge i l’èxit als cinemes de La bola negra
L’escenografia sòbria incorpora a l’escena expandida uns cubs mòbils que els tres narradors, vestits amb granota proletària, desplacen d’època i d’espai amb pulsació decidida. El risc de buidor, però, s’omple amb la il·luminació dinàmica de Gabriela Bianchi. Acompanya el públic de forma permanent un fil musical d’època, atrotinat i delicat, a càrrec de Sergio Camacho, que amb naturalitat passa de la tonada confosa a l’himne, i dona pas a un silenci tens, o al desagradable estrèpit d’una arma.
Memòries llibertàries
Fixar-se en el moviment llibertari és una perspectiva nova per qui de la classe d’història de l’institut en recorda el ping-pong de les esquerres i les dretes i poc més. Les memòries homònimes de l’anarcosindicalista reusenc Joan Garcia Oliver que han inspirat Nosaltres, els sense nom relaten una visió romàntica i nostàlgica del moviment llibertari. Seguint la seva vida, recorrem també la d’un país en efervescència social, política i econòmica. Tot i això, la masterclass històrica no s’està de mostrar les foscors i contradiccions d’uns ideals que xoquen amb les urgències de cada moment o que es desdibuixen quan entren en conflicte amb la voluntat d’estabilitat i conciliació.
Avui, però, el dilema ja no és entre passar a l’acció revolucionària o edulcorar els ideals per adaptar-los a les possibilitats dins del sistema; ara és l’apatia generalitzada. Un espectacle que podria pecar de narratiu i de dens, amb una allau de dates, noms i fets, es converteix en un debat fervent, durant l’obra i de camí a casa. Com es diu a l’obra, la revolució, si no la fem nosaltres la faran els feixistes.
