Els miserables
No és fàcil trencar la quarta paret en un teatre i fer, per exemple, que els espectadors estiguin temptats d'abandonar la butaca per sortir a manifestar-se al Paral·lel. I aquesta versió d''Els miserables' amb què Miquel Mas Fiol tanca la 'Trilogia de la Condició Milennial', aconsegueix moltes d'aquestes coses tan complexes que sovint passen per fer entrar al carrer a l'escenari. Aquesta, però, no és la seva única virtut. D'entrada, agafa 'Els miserables' de Victor Hugo de manera gairebé literal, tot i que amb els mitjans d'una sala de proximitat de Barcelona. És a dir, amb un únic intèrpret disposat a fer tots els papers del musical i és un goig veure Gerard Franch passant de Jean Valjean a Cosette, entre molts d'altres, mentre res no li funciona. Al cap de poc comencen les sorpreses i cada vegada que sembla que l'espectacle és a punt d'estimbar-se, un gir, una frase, un gest, fan que torni a enlairar-se. "Aquest 'Els miserables', en el fons, és un retrat cru de la generació de Mas Fiol" A Franch, l'acompanyen Mel Salvatierra i Lluís Oliver. Ella ja va fer la segona part de la trilogia, 'Les penes del Jove Werther', i ell la primera, 'Càndid o l'optimisme'. En tots ells, com a 'Els miserables', Mas Fiol és el gran personatge absent, és la caricatura del director despòtic de qui els personatges/intèrprets malparlen a la seva esquena i davant del públic. Un divertit i acarnissat exercici d'autoficció que en l'última producció arriba a un nivell molt interessant quan descriu am