El conte de Dostoievski 'Manyaga', que Oriol Broggi ha rebatejat com a 'Orgull', és una petita obra mestra sobre la vilesa dels homes, sobre com un mascle madur i envilit pot destruir la vida d'una noia amb només una personalitat abassegadora. El relat comença amb el marit, la veu única, que contempla el cadàver de la seva jove esposa ajagut damunt la taula del menjador de casa. Andreu Benito, en l'adaptació que ha fet Broggi a la Biblioteca de Catalunya, farà gairebé tota la funció assegut en una butaca, mentre ens explica per què la dona és on és.
Benito ens sedueix només amb la veu i algun gest. Té el repte de fer com la Winnie d''Els dies feliços' de Samuel Beckett. Ella estava literalment enterrada. Ell està enfonsat. No sé qui deia que, en referència a la Winnie, només una dona pot viure colgada de terra fins al coll i continuar somrient. Ara, després de veure 'Orgull', podem afegir que només un home pot plorar després de portar a la mort la seva dona i seguir vivint. Continuar existint i esperar que el públic s'apiadi de tu.
Passem els 75 minuts de funció amb el cor encongit, vibrant amb un actor que sap transmetre'ns com ningú les emocions d'un personatge contradictori i devastat, un prestador a qui l'orgull el va portar a empènyer al buit l'esposa. No estalviarà cap detall i Benito sabrà mirar-nos als ulls implorant clemència. El podem perdonar?
Broggi, en la seva primera col·laboració amb l'actor, ha tirat de senzillesa en la posada en escena, una simplicitat reforçada pel lloc mateix de la representació i una il·luminació dramàtica. Tot al servei de Benito i la seva història.
