De: Wajdi Mouawad. Traducció: Ramon Vila. Dir: Montse Albàs. Amb: Marta Parramón Girvent, Joan Roura, Montserrat Grau, Jordi Arqués.
La nostra societat parla molt de l’amor i poc o res de la mort, com si ignorar-la la destruís. No ens eduquen per mirar-la cara a cara. I justament això és el que proposa Wadji Mouawad a 'Pacamambo', l’autor del celebrat 'Incendis' i de 'Litoral', i un dels dramaturgs contemporanis més estrenat arreu del món. Tot i conservar el sentit tràgic de l'existència, la idea del viatge i de la sensibilitat cap a l’altre, 'Pacamambo' no té, ni molt menys, l’èpica de les obres abans citades, ni ho pretén. És un conte adreçat tant als adults, com als adolescents on Mouawad barreja amb saviesa l’amor i la mort en una història fantàstica protagonitzada per una nena i un gos.
Un conte optimista amb molt polsim de tendresa que explica la història de Julie, la nena que s’amaga amb el cadàver de la seva estimada àvia tot esperant que vingui la mort per dir-li unes quantes coses. El text té el nivell literari que vam descobrir anteriorment però busca un destinatari més ingenu. L’autor planteja un joc teatral força difícil per relligar el món adult: el somni d’una societat on “els uns són els altres”, amb el de la nena: imaginatiu, joganer, incomprensible per als adults. La presència del gos, interpretat per un actor no és baladí.
La posada en escena està força ben resolta, però no tant la direcció d’actors. La protagonista, Marta Parramon, resulta convincent en les expressions més vitals però menys quan ha d’involucrar-se en la seva pròpia ficció. En tot cas, és una funció recomanable fins i tot per veure en família, per apropar-nos una mica al significat de la mort i el valor de l’amor com allò indestructible.
