Pallarina, poeta i puta

Dolors Miquel és poeta. Amb 'Pallarina, poeta i puta' s’estrena com a dramaturga. Un primer intent a partir del material del seu poemari 'Carn Avall'. Encara que Magda Puyo intenti compensar amb experiència i empatia la feble tensió dramàtica del text, el muntatge se situa en una terra sense amo entre el teatre i el recital poètic. Com a espectador es pot admirar la qualitat de la paraula, la infinita gradació dels matisos irònics, la deconstrucció crítica d’una cultura acomplexada, la provocadora reivindicació de l’estupidesa com a via d’alliberament, la tendresa disfressada de procacitat sexual, el cansament que provoca la frustració de les relacions íntimes. Fins i tot pot jugar a connectar l’obra amb discursos germans, com 'La veu humana' de Cocteau o 'Les criades' de Genet. Càpsules de variable interès que sumades no fan un text dramàtic, ni en la seva manifestació més heterodoxa. Però aquí tenim Puyo, que defensa amb la direcció i un consolidat sentit de l’austeritat escènica una proposta que és més un futurible que una realitat present. La directora no està sola en aquesta tancada defensa. Està acompanyada pel subtil moviment creat per Mar Gómez i tres bons intèrprets: Daniela Freixas, Pep Jové i Tilda Espluga. –Juan Carlos Olivares.