En una època en què ens assalten musicals del segle XX amb conflictes i trames que sovint ens queden tan lluny com l'època de Juli Cèsar, 'Pares normals' és aire fresc. Ens explica com l'Aran (Enric Cambray) torna a Barcelona des de Chicago per anunciar als pares (Annabel Totusaus i Albert Pérez) que es casa, però un accident farà que es replantegi la vida i repassi la relació amb els progenitors, que sempre havia vist com a peculiar. Serà un viatge còmic, no exempt de cert drama, amb un final apoteòsic que prova la bona mà de Marc Artigau per tancar històries.
Tota la història és un flashback emotiu amanit amb un grapat de cançons que, encara que no siguis fan d'Els Amics de les Arts, voldràs cantar. La peça té moments pletòrics, com quan la mare imparteix a l'Aran, plena adolescència, una classe d'educació sexual accelerada a través del porno. O com quan es coneixen els pares, la Sofia i en Salvador, amb un 'hit' a contracorrent de títol explícit: 'Crec que podria odiar-te'. Després de tant musical ensucrat, que un dels temes bandera d'un muntatge nou es digui així és tota una declaració d'intencions.
Per sobre de tot, tanmateix, hi ha una figura estel·lar: Enric Cambray. No només aporta el to còmic just a la peça i un pes específic, sinó que demostra una capacitat vocal que li desconeixíem. No surt d'escena i tot gira al seu voltant. Al seu costat té una Totusaus i un Pérez esplèndids i unes Júlia Bonjoch i Lucía Torres que saben aprofitar els seus moments. Anna Herebia, Bernat Cot i Víctor Gómez acaben d'arrodonir un repartiment que se'ns fa curt en les escenes corals. Sergi Belbel firma una direcció d'actors coreogràfica, rítmica, amb una escenografia mínima que torna a provar la seva capacitat per produir grans espectacles populars. No s'havia atrevit mai amb un musical amb tots els ets i els uts i se n'ha sortit amb nota. 'Pares normals' és una obra destinada a l'èxit esclatant. Que el públic acabi dempeus ballant n'és una bona mostra.
