Parking anímic

Aparquem on podem. Ens deixem caure. Generem, amb la nostra presència, espais de convivència –i de connivència-. D'això parla Parking anímic, de la multitud de carreteres secundàries –i carrers sense sortida- que transitem per tal de que no ens puguin veure les tapisseries –i les vergonyes- interiors.