Parlour Song (Música de fons)

Teatre
2 de 5 estrelles
Parlour Song (Música de fons)
Parlour song

Parlour song és una comèdia. Fins aquí tots d'acord: l'autor Jez Butterworth, la directora Magda Puyo i el públic. Però una comèdia amb un humor molt especial, pervers. A partir d'aquí, el desacord. La versió estrenada al Teatre Goya prescindeix de matisos i es dedica a explotar unidimensionalment els elements còmics minimitzant el flux de terror que recorre l'obra com un corrent subterrani que exerceix una constant pressió sobre el relat fins a aflorar amb violència i inundar l'escenari.
L'espectador intueix que en aquesta banal història de relacions suburbials –famílies normals amb vides rutinàries en adossats clonats– hi una nota discordant d'alarma. Però aquesta distorsió es tracta com un factor secundari perquè el riure mani sense obstacles. Sense aquest misteri, Parlour song perd l'equilibri i es vulgaritza. La diferència que aporta Butterworth a una comicitat costumista és l'amenaça del deliri, l'aspecte oníric d'una història de traïcions, pors i frustracions enmig d'un paisatge urbà i humà adotzenat. Només el personatge i la interpretació de Victòria Pagès –l'esposa presonera del seu avorriment– manté la distància boirosa que la situa en la veritable dimensió de l'obra. Josep Julien –el marit dominat pel terror de la pèrdua– i Joan Negrié –l'amic i veí que exerceix de narrador i tercer vèrtex de la traïció–, semblen massa acomodats en la seva personalitat còmica. –Juan Carlos Olivares.