Perversiones sexuales en Chicago

O bé David Mamet es va equivocar amb el títol de l’obra, o bé la companyia La ruta i el director, Juan Pedro Campoy, no han entès gaire cosa del rerefons d’un dels primers textos del nord-americà. Va ser amb aquestes primeres obres ('American Buffalo', entre elles) que el món teatral dels EUA va veure Mamet com un hereu del realisme de Miller o O’Neill, però la posada en escena de la companyia murciana ens presenta 'Perversiones sexuales en Chicago' com una comèdia juvenil molt propera al tractament dels personatges de les sèries de televisió que han fet molt coneguts els intèrprets de la funció. La història és senzilla i freqüentada. Noi coneix a noia. S’enamoren. Van a viure junts. Se separen. Però si Mamet parla de perversions és perquè ens parla d’una joventut obsessionada amb el sexe, però d’un sexe que amaga una profunda insatisfacció, i que s’expressa en una constant agressivitat verbal. D’això, a la funció no en queda res. Deborah (Úrsula Corberó) i Joan (Cristina Alcázar) semblen noies benestants de l’Eixample i Danny (Javier Pereira) i Bernard (Fernando Gil) dos Erasmus.

No direm que la versió no funcioni. Al contrari, les paraulotes i els insults estan ben posats per aconseguir que l’espectador rigui i el conjunt, en aquest sentit, es coherent amb la proposta. El més aconseguit, la tensa  relació entre el fanfarró Bernard i la forta personalitat de la Joan. Mamet?  –Santi Fondevila.