Últimament el teatre i la política tornen a caminar junts. A 'Pàtria', de Jordi Casanova, i a 'La família irreal', hi hem d’afegir ara el thriller polític 'Poder absoluto', una bona història de i sobre la política escrit i dirigit per Roger Peña i Carulla amb resultats estimulants. No és un gran text, però si una obra interessant i d’interès en els moments que vivim, tot i que, com assegura l’autor, la va escriure fa ja uns anys.
L’obra està inspirada en el que va passar a Àustria al voltant de Kurt Waldheim, que va arribar a president, al 1986, després de ser secretari general de l’ONU (dos mandats des de 1971 a 1979), tot i descobrir-se el seu passat col·laboracionista amb el règim nazi entre 1938 i 1945. Peña agafa aquest referent per parlar-nos de com creu que es manega la política i ens presenta dos polítics que deixen l’ofici (l’hi hem de dir així?) o professió per terra. Tot i que l’obra no té entreacte (dura 75 minuts), en els primers 25 minuts, el veterà i reconegut aspirant conservador a la presidència d’Àustria exposa sense embuts el cinisme espaterrant d’aquest món i del que l’envolta, la mentida de l’aparador democràtic, extensible no només a la dreta sinó a l’esquerra, que, com diu el personatge, “ja ha après molt”.
Amb la democràcia en hores baixes al nostre país per culpa de la classe política, els raonaments del presidenciable sobre el funcionament del sistema són sospitosos de ser reals i, amb més o menys mesura, extensibles a les democràcies occidentals i, com no, a l’Espanya actual que salva bancs i empobreix els ciutadans. Potser diu el que molts pensen, però sobre l’escenari les paraules agafen una dimensió esfereïdora. La seva sinceritat (en privat diu realment el que pensa, que no té res a veure amb el que diu en públic) és terrible.
El veterà i ambiciós presidenciable ha citat a casa seva (funcional, però molt adequada l’escenografia de Carles Pujol) a un jove polític recomanat pels poders fàctics. Necessita que li faci un favor. Que resolgui un encàrrec molt delicat. Que, evidentment, tindrà la seva recompensa. I fins aquí el que puc explicar. Magnífic Emilio Gutiérrez Caba en el paper del despietat i menyspreable veterà i també Eduard Farelo, tot i que la direcció faria bé d’evitar l’exagerada ingenuïtat que mostra al principi el jove i clarificar l’estranyesa que li provoca la “sinceritat” del veterà. Molt recomanable per a qui li agradi el teatre que diu quelcom del món en el qual vivim. –Santi Fondevila .
