De: Duncan Macmillan. Traducció: Carme Camacho. Dir: Marilia Samper. Amb: Pau Roca i Carlota Olcina.
'Pulmons' és una història d’amor travessada per reflexions sobre la paternitat i maternitat. La d’una parella jove que es planteja tenir un fill. La d'una noia un tant ximpleta i histèrica i un noi complidor i afectuós. Tot i que la idea del fill sembla ser el 'leitmotiv' de l’obra, el cert és que actua com a generador del conflicte.
L'autor vol explicar tota la vida d'una parella jove fins a la mort. Ja que el text del britànic Duncan Mcmillan és un tant convencional, ple de llocs comuns, que la història camina pel que sembla ser la caricatura d’uns joves cultes i esnobs fins a apropar-se al culebrot, i que fins i tot destil·la un cert conservadorisme emocional, imaginem que el que va agradar la directora Marilia Samper i els intèrprets, Carlota Olcina i Pau Roca, és l’exigència formal de la posada en escena, l’organització de les escenes en un sol espai que són molts espais, al llarg d’una conversa que dura tota una vida.
Sens dubte, la directora i els actors han fet un esforç extraordinari i Carlota Olcina i Pau Roca es lliuren a explicar-nos la història de la parella amb un entusiasme i amb una precisió que podria salvar la funció si aquesta no s’allargués innecessàriament i ens acabés avorrint. La col·laboració de Núria Legarda en el moviment és palesa i d'una eficàcia rotunda, així com la direcció. El que no té interès és el text, verborreic, reiteratiu, excessiu de totes totes, en una obra que molt bé no sabem què fa a la Beckett. Pel que fa a la paternitat, Cristina Clemente ho va explicar molt millor a 'La nostra Champions particular'.
